cròniques semiautistes. let's festival

aquesta entrada va dedicada a la dúnia, que ahir nit se'm va queixar de que no ficava res nou al blog. després de donar les culpes -amb poca credeibilitat- a l'albert... li vaig dir que tenia preparada una entrada... que és aquesta, no més ni menys que la crònica de xavi panero del let's festival, a la sala salamandra de l'hospitalet. ahir xavi panero hi va anar, i avui us ho explica:

cartell: el chico con la espina en el costado

fantasma # 3

nacho vegas

standard

hola, sóc xavi panero i és possible que em recordin d'altres entrades al blog com "oasis semblen una merda, però no una de tan enorme" o "la vida no es dolenta, els oasis si". avui sóc aquí per parlar del concert d'ahir -causa sencilla, conseqüencia inesperada-. vam arribar tard, i és que els bocatas del cinco puertas són MOLT BONS ! nota gastronòmica apart, quan vam arribar estaba tocant el chico con la espina en el costado, amb un acompanyament de baix, guitarra, bateria i teclat. el vam veure pocs temes, un parell o tres només, però per lo poc que el vaig sentir em va semblar una música molt sincera, amb unes lletres cantades amb moltes moltes ganes. i no hauria de ser novetat, però és que el cantant de standard (que tocaven els darreres) estic una mica desilusionat amb el pop. però el chico és d'aquests artistes que te la retarnen ja que és música amb dos collons. i les cançons són bones. i en té de boníssimes, com "no te puedo hacer feliz" del primer disc o antorchas por las plazas, del segon. té la capacitat de fer el que en dic "un temazo", i que és d'aquí collons, i que desde que a l'enderrock van posar el seu disc a l'apartat de discos internacionals, li tinc un apreci major. -mort a l'enderrock, o millor encara, MUERTE A ENDERROCK -

després van pujar a l'escenari els fantasma #3, que bueno, no van estar malament. tenien moments molt bons, i un bon so, i sobretot una bona manera d'estar tocant. amb elagància i convicció, donant un bon concert. la música no estaba mal. em recordaba a moltes coses, però de fet, això no trobo que sigui negatiu. tothom té influències. de tan en tan hi ha algún il·luminat que fa alguna cosa que es pot considerar "nova" però en general...tothom té influències i les veus. o potser te les imagines? sigui com sigui, no van estar malament. es veu que és una mena de super-grup, amb membres provinents d'altres formacions ja assentades en el mundillo indie d'aquest país. crec que n'hi ha algún de el niño gusano i tal, però desconec aquests rollos. a otra cosa...a la gran.

el pròxim en pujar a l'escenari va ser en nacho vegas, un dels artistes que més agraden a xavi panero, i amb diferència. aquest blog és, sens dubte, un blog que estima nacho vegas. tot i això...vam arribar tard! lamentable però cert. es veu que ens vam perdre quatre temes i no en vam veure més de cinc o sis. però van ser cinc o sis temes de la muerte. puto nacho vegas, va tocar una gran cançó darrere l'altre o pràcticament només té grans cançons aquest home? i ho dic perqué algunes de les poques cançons que vaig disfrutar en directe no eren de les que preveia sentir en un concert. però, de totes formes em van transmetre tot el que n'esperava. la llàstima és que vam quedar a prop de la barra, i la penya no estaba molt pel concert, diguem-ne que en sudaven. el final del concert va ser increïble, estant tot sol tocant ocho años y medio. para llorar. va tocar miss carrusel, que va estar increible, o un altre momentazo va ser el hombre que casi conoció a michi panero, per exemple. va contar amb molta força, va ser nacho vegas, va ser emocionant. per fi l'he vist. visca

i per acabar el concert van pujar uns tal standard. que subnormals. en serio. primer de tot que van tardar una puta eternitat en montar l'equip. i molt de guays, com si fossin els putus rolling stones. ja tenim un altre aspirant de merda a renovadors del pop espanyol. i qué va! em van semblar uns pressumptuosos toca pilotes, sobretot el cantant, que es queixava de que la gent no ballaba. és que per ballar una música -presuntament de ball- que als 30 segons ja aburreix, cal anar tan enfarlopat com el cantant mateix. i clar, no tothom té la pasta o la predesposició. de fet, bona part del públic segur que si que tenen les dues coses i no ballaven. algo ha de voler dir majetes.

i res, aquí sacaba la crònica de xavi panero d'una de les nits del let's festival. sala bonica i petita, molt de públic, grups que em molen, i grups que no. salut i bon nadal.