la gent diu: uala

divendres. 12:19 del mati. biblioteca de lletres de l'udg. la veritat és que no veig lletres. només veig llibres. estic al costat dels llibres de història d'àsia i de història d'amèrica. per si algún dia em voleu trobar. escolto el porque de mis peinados, de sr. chinarro. un disc per plorar. de fet, tinc ganes de plorar. com si ho necessités. per res en concret i per tot en particular. miro la carpeta, tan plena de pegatines, pegatines enganxades els útlims cinc anys. cinc anys. sembla impossible que m'hagi contentat en maquejar una carpeta, sense lluitar per a fer feliç i ser-ne. maquejar la carpeta com podeu deduïr no m'ha fet feliç. i també podeu deduïr que avui no parla xavi panero, sinó xavi carreras, el mal afeitat. el que imagina una escena macabre. és de nit, la nit més negre de la història. no és negre de foscor, sinó negre d'eban, com díria l'amic nacho vegas. a la llunyania, veus una llum, petita i brillant. el teu objectiu és arribar-hi, però l'únic que saps del lloc en et trobes és que està ple de trampes per ossos, de barrancs, d'arenes movedisses, de rius de lava. no saps per on has de tirar. no en tens ni puta idea. la foscor és màxima. segueix-ho quiet a la cadira davant la pantalla. la taula està plena de pels, que avisen de la futura al·lopècia. la veu d'antonio luque retomba dins meu. em diu que tanqui el blog, que no val la pena. que la creació no és més que una il·lusió, que les paraules són buides, que l'edifici que estic montant té greus problemes extrucuturals. els rajols que m'han venut són defectuosos i en qualsevol moment caurà l'ambiciosa torre de 39 pisos que estic edificant per tal de poder especular al màxim amb el sol de viladamat. també m'han dit que era una mala inversió. però no els vaig fer cas. bueno, si cau em montaré una barraca a un bosc perdut en un món que ja em perdut entre tots i totes. l'imperi de la meva barraca. fusta, oralita, xapa. i un sofà. tindré un burro, i ja en serem dos. quan estigui dins la barraca somiaré amb la gran torre? ni de conya. seguiré imaginant per on passar en la negre negre negre nit. i també seguiré escoltant sr. chinarro. de fet, qui diu que ara mateix no estic en una barraca en un bosc perdut dins d'aquest món que repeteix-ho, ja em perdut? potser lo de la biblioteca era una mentida cruel. mentida potser queda massa gran, direm broma, broma cruel però divertida. de fet, aquesta biblioteca és com una barraca. amb millors materials? no ho sé. l'únic que veig és que hi ha molta gent i poques persones. perdoneu l'escriptura mecànica que fa que res no tingui gaire (aparent) sentit. és el que el cos em demanaba. hi ha dies que malaeix-ho kruschev, kennedy i tota aquella gent que es trobaven en situació d'acabar amb la broma del món. però van ser cobards. qué hi farem, viurem la broma i sobretot, la farem més divertida.

si després de llegir això decidiu no tornar a entrar al blog o queus tornin els diners, trieu la primera opció, la banca ha quebrat.