no sé com en diuen

es dimecres i ja penso
dormo massa i penso massa, no amb mi, sinó per mi
ja no crido, només penso
i quen penso desapareix-ho
i no em podeu veure, soc silueta
es absurd com aquest tema
no tinc joc de mantes ni llençols
nomes veig mapes i cançons
el color groc ho és tot, i tot sembla lluny
m'equivoco, no ho llegix-ho
entre mapes i cançons
somio mentides, somio somriures
ja no penso, només somio
ja només penso que crido
i tot el que crido és tan sols absurd
veig la vida com em mira
i com se'n riu, de mi
jo li torno la rialla, li torno la putada
oblidant com es la nit, que s'ha fugat sense avisar
en una maniobra perfecta, crido:
i tu qué en penses?
no acabo res, no començo res
penso que crido, crido el que penso
i la vida encara em mira, i la vida encara riu
i els seus ulls no em saben dir qui sóc
i la tendresa ha augmentat
tot és dolç, tot és una merda
ni un bri d'aire als pulmons
tan plens de fum
pero tot val realment la pena
és absurd, ens diu l'amic de la pedra
que puja la muntanya i llavors és ell
i jo tambe vull una pedra
que sigui meva, el meu món
i tu, sísif pujes la pedra, jo pujo la carpeta
pero tu cada dia fas l'amor
quan ja has perdonat jesucrist que et queda per fer?
i m'emprenyo i renego, però cada dia és més macu
el sol cada dia escalfa més
i m'hi cremo i tinc una rialla, ho veig bé
tot es tenyeix de broma, ja no penso
un somriure, una foto i cap a casa