N-II

no hi ha res al foc. el cel ple de cadires amb expectants espectadors. són els molt molt molt dolents que lluiten contra l'amor i la llibertat. sonen olés des dels quatre punts cardinals. cau un xàfec de mercuri. la riada de pura merda s'ho endú gairebé tot, a excepció de les cebes de corall. els arbres de metall cremen. els ocells que ja ni aixecaven el vol moren. els quatre genets no han vingut. qui els havia de trucar? collons, així mai guanyarem amb aquesta desorganització. montem un final del món i no avisem els genets de l'apocalipsis? jo plego, deix-ho la comissio de molt molt molt dolents. arriben les palmes del nord. i el vent glaçat del sud. de l'est la foscor, mentre la claror desapareix. l'oest és el res. un dia cambiarem el món, li deien els altres. si, però a pitjor. resistirem als homes molt molt molt dolents. els homes molt molt molt dolents són el mateix món, no us enganyeu. una palmera. cremada. qui ha guanyat la lliga? els homes molt molt molt dolents, per suposat. el temps passa al nostre voltant, la pel·lícula s'acaba i els dolents encara van guanyant. l'apocalipsis ha fallat. res ha acabat, tot ha començat. tot està per començar. en el fons en josep andreu és un tio positiu. sempre recorda tot allò que no ha passat. dins el seu crani algu li diu que la claror no ha desaperescut, sinó que la terra ha sofert uns radicals cambis d'orientació i distribució. simplement és hivern, com a l'antiga islàndia, ara de clima tropical. i mira a l'oest. entre mapes i cançons.

parafrasejant los planetas, si alguien del futuro ve todo esto, que venga a salvarnos, que me salve a mi primero.