somiant a l'outline

SOMNI - MÚSICA - OBSESSIÓ - IUJU
Si et llegeixes el blog és que em coneixes, i si em coneixes sabràs que la música, en particular l'esperit del hardcore punq, és important a la meva vida. Avui, tot conduïnt escoltant la maravellosa música de El perro del mar he recordat el moment exacte en que em vaig donar compte del que us comentaba unes línies més amunt. Un matí d'hivern, a l'hora del pati, baixant de l'institut cap a can manolo o el pa fi vaig recordar el somni de la nit anterior. Baixava amb en Costey i en Blai i els hi vaig explicar un somni que, realment m'havia deixat una mica astorat.
El somni transcurria dins Outline, una botiga de la zona de carrer Tallers de Barcelona. Evidentment, una boiga de discos. Especialment de discos de hardcore i derivats. Jo era allà, pululejant enmig dels mostradors amb una hiperactivitat ocular. Comprant molts discos, tornant-me mig boig veient tota la serie de possibilitats que la curiositat m'oferia allà dins. Especialment recordo com em miraba un disc en especial, un de net weight (grup hardcore mallorquí) amb una certa ansietat...fins i tot en podríem dir obsessió. No em va quedar clar si me'l vaig acabar enduent a casa el disc, i crec que allò em va suposar un abans i un després en la concepció que tenia de la música. Me'n vaig donar compte de que la música no era un simple divertimento per mi, sinó que havia esdevingut un tema central del dia a dia. La música. Escoltar música, parlar de música, buscar nova música. "N'hi ha massa (de música) com per escoltar-ne tan poca" em devia dir a mi mateix. A més, en els altres aspectes de la meva vida, no n'era destacable gaire res, i suposo que vaig veure en la música no tan sols bellesa i emoció, sinó una sortida a la frustració i la buidor que sentia dins meu. Collons, aquella música era desconeguda per la majoria. Els records que tinc de l'infantesa i la pubertat (no sé si encara sóc per aquest últim pis, la veritat) tots transemten una igualtat tan estúdpida com injusta. Tots som iguals/es, i sobretot l'important era vestir com et deien a la tele i escoltar les merdes que et deien les radios. I allò era diferent, ja que els demés no entenien de qué parlaves. Eres copartícep d'un secret que els altres no tenien collons d'esbrinar, algo (vist amb perspectiva) molt guapo. Per altre banda, aquesta relativa singularitat també suposava una certa solitud, no física, si espiritual. I la solitud, per bé o per mal és algo en que no està de més entrar en contacte, familiaritzar-te amb ella i acceptar-la com algo més de la vida, com la companyia, l'estar content, trist o eufòric. I tot això va venir per un encadenament de conceptes a partir del somni, que m'obria les portes de l'obsessió per la música. Obsessió, però també curiositat -obsesiva-, i trobo que la curiositat és algo que mai-mai s'hauria de perdre. M'encanta ser un obsessionat. M'apassiona ser un obsessionat. Me n'alegro de ser-ho i de ser-ne conscient des de fa tan de temps, i sobretot explotar aquesta sensació. Per cert, el disc en qüestió de net weight no existeix, en el somni vaig idear una portada i tot. Vaia tela.