Ícar. M’escau començar el blog de la mateixa forma en que comença el film de Michael Winterbotton. Sovint es diu que la mitologia greco-romana és una rica font d’inspiració per l’art i pensament contemporanis. I també per l’acció vital, aïllada de conceptes. I és que 24 Hours Party People, no ens explica tan sols una història, sinó una història real, tan real com l’existència d’Ícars en aquest món pautat i preestablert pels poderosos. Ícar, jove i valent, volà massa prop del sol, mentre fugia amb el seu pare del laberint del Minotaure a l’illa de Creta. Dèdal, el pare l’avisà dels perills d’alçar massa el vol. La calor del sol desfaria les ales de plomes i cera i cauria el buit. Així passà. Ícar caigué, es matà, però allà on caigué se li donà el nom de Mar Ícaria. Una mar transitada per multitud de navegants, que en un sentit metafòric, seguiren els seus passos de valentia, absurditat i ànsies de llibertat.
Les grans gestes sempre són recordades. La història que ens explica Winterbottom a través de la cara de Factory Records, Tony Wilson, és una adaptació del vol d´Ícar en el voraç món modern. Dins un panorama artístic, musicalment parlant, tancat i acotat per les fredes, autoritàries i perquè no, aburrides grans empreses discogràfiques, els integrants de Factory provaren de sortir volant com Ícar i Dèdal del laberint que tot això representava, volant amb ales de llibertat i independència. La història que ens explica Winterbotton a 24 Hours Party People és una història icària. És un film que ens conta com una idea fou possible. Com fou possible volar de forma lliure i de caure, però també de forma terriblement lliure. La de retornar l’art a la llibertat. L’art és lliure, ens diu tota la pel·lícula. Excloent el contingut sentimental i nostàlgic que transmet a tots els seguidors d’aquelles bandes que donà el Manchester dels vuitanta, ens trobem davant d’un manifest vital on la integritat i la honestedat són les dues principals premisses. L’art ha de ser lliure, els artistes han de ser lliures. Mai tasso la bellesa, ens diu Tony Wilson. És una idea tan bella com suïcida. Suïcida en un món on es pretén no deixar lloc a la creativitat. On tot ha de ser ideat per ser venut a quanta més gent millor. On l’artista ha d’esdevenir un perfecte esclau de luxe lligat a un contracte on es pauti la seva creativitat, o sigui, el seu art. Aquesta és la indústria discogràfica corrent.
Factory Records, amb els propietaris, els artistes i el públic no són una empresa discogràfica corrent. Són un experiment de la conducta humana. No apareixen més contractes que un document firmat amb sang de Wilson on s’especifica que tots els artistes poden marxar de Factory quan vulguin, que són, diguem-ho una altre vegada, lliures. Els beneficis van al cinquanta per cent entre artista i discogràfica. Hi ha , doncs, una contestatària igualtat artista – empresari, ja que l’empresa és conjunta. Deixa de ser una empresa per tornar a allà on tan sols era el mitjà per donar a conèixer l’art que és la música. I aquest art té una clara finalitat, crear més art. Fer crear a més persones inquietes i insatisfetes. De fet, el primer contacte amb la música del film és un concert dels Sex Pistols a Manchester l’any 1976 on se’ns ensenya totes les persones que posteriorment tindran un paper creatiu cabdal en el transcórrer del film. Ian Curtis, Peter Hook i Bernard Summer, que són els futurs Joy Division, membres dels Buzzcoks, Mike Hucknall (Simply Red) i Martin Hannet, el tan brillant com excèntric productor de música que donà el so característic als Joy Division i els Happy Mondays. També hi era una figura sense la qual no s’entendria la música pop anglesa dels 80, Morrissey que es negà a l’aparició del seu personatge a la pel·lícula. Mozzer representa tot i l' aparent caire inofensiu de la música dels Smiths l’esperit combatiu que pregonaven els Sex Pistols d’una manera tan radical com esperpèntica. Les lletres dels Smiths (i les actuals de Morrissey en solitari) mai perderen els punts contestataris contra el sistema i en especial la monarquia anglesa.(he estado soñando con el día en que los ingleses estén asqueados de laboristas y conservadores y escupen sobre el nombre de Oliver Cromwell y denuncien a esta família real a la que aclaman y aclamaran siempre) És un perfecte exemple de com un contingut ideològic artístic pot seguir mantenint la seva integritat tot i mutar en la forma, arribant a ser un grup amb una repercussió massiva. I no s’ha d’oblidar la figura del carter,també citada. Tan sols és un carter de Manchester. Però Winterbottom li dóna tan d’espai en aquesta presentació de personatges en el concert dels Sex Pistols com als futurs artistes. El fan deixa de ser fan, per passar a ser un més de l’espectacle, de l’empresa, de la festa. Tots aquests personatges eren allà, entre les 42 persones assistents al concert. Tal com si fossin navegants de la Mar Icària, aquestes persones navegaren en el mar de creativitat lliure que deixà enrere el fugaç, polèmic però influent fenomen dels Sex Pistols. Com tants d’altres navegarien posteriorment a partir de la influència de grups com Joy Division.
En aquest concert és allà on tot comença a moure’s a Manchester. Establerta la discogràfica, els mateixos promotors obren The Hacienda, local mític de música en viu. En ella s’hi comença realitzant concerts de punk amb la figura dels Joy Division, posteriorment de pop, amb els Happy Mondays fins arribar a la que en l’actualitat és una de les màximes representacions de cultura juvenil, la música electrònica de ball. El procés és aquest, i té un marc físic, The Hacienda. Resulta interessant observar com una escena musical sorgida aparentment del no res explota, es fa gran i posteriorment es fa immensa. Com diu Tony Wilson "de cop, tothom volia ser de Manchester". Aquesta mutació de l’escena musical de la ciutat la reflecteixen perfectament els components de Joy Division, que sobrevivint a la mort del cantant Ian Curtis formen New Order, seguint primer l’estela musical deixada de Joy Division per adoptar un propi camí que els mouria cap a la música electrònica de ball amb esquemes pop. En aquest punt és quan l’art esdevé energia, transformant-se a un ritme vertiginós i fecund. El món canvia, i les persones canvien. Els New Order seguiren el camí que els marcà aquests canvis. O millor dit, seguiren el seu propi camí, sense més complicacions. I crearen peces de culte com ara Blue Monday. El senzill més venut de la història, amb una presentació estètica excepcional, i també excepcionalment cara. Al film apareix com Factory Records perdia 5 penics per cada copia venuda. Però com es digué més amunt, Factory Records no tassava la bellesa. Aquest és un exemple de les raons a que dugueren la història de la Factory i tot el seu ambient a representar de forma moderna la caiguda d’Ícar. Perqué l’aventura va caure pel seu propi pes. Els deutes s’ho menjaren tot. Però la caiguda no deixà de ser festiva. L’última nit a The Hacienda, amb el present i el passat transformats en un. The Hacienda s’acaba, Factory Records s’acaba, però com diu un genial Steve Coogan en el paper de Tony Wilson abans de l’embargament del local "saquegeu les oficines, endueu-s’ho tot, ordinadors, equips de so, material d’oficina i utilitzeu-lo de manera sabia" amb l’esperança que, a partir d’aquest final brotés més creativitat a la ciutat de Manchester. Winterbottom ens vol ensenyar en el film com l’art és quelcom indextirpable de les persones, com no és propietat de ningú. L’art ha de mutar, viatjar i ser reinterpretat una i altre vegada fins a l’infinit.
El director ens transmet un doble ambient en la pel·lícula. Ens la divideix en dos parts totalment ben diferenciades. Cada una de les parts s’obre amb música de Wagner. La primera és la que ens relata la vida dels Joy Division, els seus inicis compartits amb The Hacienda i Factory Records. Son temps de festa, però tot i això la fotografia és fosca, els espais on es mou l'acció grisos i tristos. Joy Division i la seva música són els autèntics protagonistes del primer acte de la pel·licula. No fan una música agradable ni maca, sinó tormentosa i fosca. Amb aquestes paraules de Martin Hannet, el seu productor un es pot fer una idea d’on provenia la seva inspiració:Joy Division eran del norte de Manchester. Es como una ciudad de ciencia-ficción. No se parece en nada al sur. Todo es arqueología industrial, plantas químicas, almacenes, canales, vías de tren, carreteras que no tienen ninguna consideración por las zonas que atraviesan. En el norte de Manchester la incidencia de enfermedades graves es un 50% superior al del resto del país. Deprimente, ¿verdad?
Aquesta és la situació que ens pinta Martin Hannett, una de les persones que millor coneixia els Joy Division com a grup. En tota la primera part de la pel·lícula els ambients son angoixants i tenebrosos, com la música de Joy Division, mentre que en la segona la fotografia és brillant, on destaquen els colors vius i el moviment. El moviment de la música electrònica de ball, la nova religió de la joventut, i els colors brillants, que casualment resulta ser un dels efectes principals de l' èxtasis, la droga protagonista dels anys que la segona part de la pel·lícula, que acompanya a la figura del dj. La figura del dj no és totalment nova dins el món de la música, el disc jockey ja existia entrat el segle XX, però amb una funció que es veia reduïda a ficar cançons adients una rere l'altre. El nou dj bàsicament es dedica al mateix, però mesclant cançons entre si. També s'apodera de l'art dels altres per crear el seu propi art, convertint-se així en un mèdium. Apareix una nova figura en forma de filtre, que transforma la música dels altres en pròpia, sense cambiar-la en l'essència però si en la forma. És una nova mutació de l'art que s'esdevé dins The Hacienda, el vertader marc on s'esdevenen aquestes mutacions de l'art, passant per un filtre darrere l'altre, esdevenint nous sons i noves sensacions, acompanyades per un món cambiant i uns oients cambiants, variant contínuament les normes del joc, però no l’essència del joc.
Així doncs, el film de Winterbotton no ens retrata una simple escena musical. Ens retrata un pensament, una filosofia referent a l’art. Ens retrata unes mentalitats, uns individus units entre si per una manera d’entendre l’art i per tan la vida. L’art com a resultat de la llibertat. Observem una apropiació darrere l’altre.
El final de la pel·lícula és l’ultima mostra de la llibertat exposada al llarg de tot el film. Factory, absorbida pels deutes, ja no pot editar un sol disc sol, i busca realitzar una co-edició amb la tot poderosa London Records. Aquests, de manera desagradable i amb un tarannà propi d’aquell qui veu l’art com a mercaderia i no com a expressió vital, tracta de comprar Factory Records com si fos un moble, amb la frase "lo queremos todo, vuestro catàlogo, esta mesa, esta comida", amb un aire de superioritat, realitzant una copiosa oferta, que hauria solucionat la vida a tots els socis de l’empresa. Després de l’oferta hi ha un llarg silenci, seguit d’una disculpa, ja que Factory no es ven, legalment no existeix. Els grups no tenen cap vincle legal amb Factory. Factory no es pot vendre. És quelcom massa gran per vendre. És sinònim d’art, i l’art, és massa per ser una mercaderia de compra-venda. En resum, això és el que ens diu 24 Hours Party People. L’art no es ven.
width="17" height="17" alt="" />
