en aquest país si parles de los planetas possiblement no deixis a ningú fred. tan si en parles bé o malament, fantàsticament o fatal, a algú altre ofendràs. o els estimes o els odies. a mi m'agraden. i m'agraden molt. tan lletres com música. m'aporten alguna cosa, i em deixen d'aportar altres coses, però allò que m'aporten m'ho aporten ells i cap altre música. (perdoneu la reiteració del verb aportar, no sé escriure!) entro a la seva música i l'interpreto d'una manera que no té res a veure amb cap altre grup o solista que m'agradi. doncs això, que quedi ben clar. els planetas me molen molt. si fos capaç de reconeixe'm a mi mateix com a fan diría... si, sóc una merda de fan de los planetas.
per parlar dels granadins parlaré especialment de "una semana en el motor de un autobús", l'àlbum "reconegut" com la millor obra d'aquestes persones (imperfectes reconegudes). evidentment no té perqué ser-ho, però és innegable que el disc és brillant. potser el més compensat. però no té perqué ser el millor. potser el millor serà el nou. qui sap. potser seguirà sense exisitir "el millor disc de los planetas". i qui collons sap la veritat estimats lectors?
qué puc dir jo -xavi panero- sobre aquest disc que no s'hagi dit? no buscaré dir algo nou o original, sinó dir-ne la meva, així de simple. el vaig escoltar per primera vegada un 3 de desembre de 2004, per allà a les 11.00 del matí. era un dia plujós com avui, d'aquells dies en que el cel tapat adquireix el mateix color que l'asfalt mullat. anava cap a ca la marta (futura ca meva) amb el discman a la butxaca. i dins el discman la rosquilla rodant i sonant. i mentre sonaba me'n donava compte amb les primeres notes de segundo premio que aquell disc em tornaria boig. sonaba visceral. i al començar desaparecer... amb aquells udols de llop (merci a la marta prieto per traduïr-me la paraula aullido!!!) que et fan parar atrenció a allò que intueixes que s'aproxima. talent. i les escupinades en forma de paraules de J... allà vaig descobrir el grup i el disc. mala llet pop.
una semana en el motor de un autobús és un disc gairebé rodò, de les 12 cançons quasi quasi no en trauria cap, i tampoc són tants els lp's que poden anar dient pel món que xavi panero els ha elogiat amb tan boniques paraules. però aquesta certa perfecció que té arriba a través d'un seguit de cançons que tracten sobre les nostres imperfeccions humanes. imperfeccions o
-simplement- valors humans, com l'odi, la naturalesa addicitiva del simi evolucionat que diem humà, la gelosia, l'autodestrucció... molts han dit que aquest lp és un continu "viatge" però jo dic que és més de tornada que d'anada. transmet patiment, mono, agonia, autodestrucció en el seu estadi final, en tots els aspectes estem parlant de vida. ara parlaré de drogues, o relació drogues-música. no faré apologia de les drogues (las drogas son muy malas niñ@s!) però si et poden aportar aquestes sensacions no cal menysprear-les ni menystenir-les. ni a elles ni als seus efectes, perqué si han estat capaces de crear aquesta música i lletres tan bones doncs ostia, algo fascinant si que han de tenir.
és un lp que m'ha donat momentazos. i això és impagable. igual que és impagable quan una persona et dona un momentazo. però darrere la música no deixa d'haver-hi persones, que a través d'un seguit de mecanismes de captació del so i de reproducció et donen un benestar, bonança, plaer. o bé angoixa, claustrofòbia, ganes de cremar la ciutat...o sigui: plaer. és una petita revolució. mai heu pensat que un momentazo és com trencar una cuirassa de plom que et dificulta la mobilitat, a més de coure't la pell, i que en canvi es passen el dia dient que el que fa és protegir-te? doncs amb aquest disc m'ha semblat sentir més d'un cruiximent de plom.
exactament vaig sentir cruixir el plom per (crec que) primera vegada al escoltar atentament línea 2, tot conduïnt per la nacional cap a casa, ara ja fa molts mesos. acabo de mentir, no recordo aquest moment, però estic segur que va passar conduïnt per la nacional buscant la sortida 5, confieu en mi. s'ha de confiar en les persones quan parlen de música, o d'allò que realment els hi agradi. la cançó que us dic es podría resumir en: resignació, derrota i acceptació d'aquesta. Lucy in the Sky with Diamonds i els seus fills t'han vençut. i los planetas t'ho expliquen. és la cara menys divertida de la relació planetas-drogues (de la qual podríem emplenar volums de l'encicloèdia catalana, i no passaria res, la cultura catalana seguiria viva, tranquils votants d'ERC). la cara divertida la trobariem al disc pop, amb jose y yo, aquella cançó de frases tan suggerents...us poso la lletra:
Jose y yo, que más da lo que pase.
Tomamos cualquier cosa,
y viajamos en alfombras
y todo parece distinto,
siempre es otro sitio.
Es mejor que esperar todo el tiempo,
así que atravesamos los paisajes más extraños,
pues que placer obtienes de algo
que nunca has probado.
Jose y yo también
podemos saltar, podemos crecer,
porque Jose y yo
sabemos lo que hay que hacer,
sabemos lo que hay que hacer.
Jose y yo sólo somos enfermos,
pero es que nunca tuve una enfermedad más dulce,
así que por ahora seguiremos.
Jose y yo también
podemos saltar, podemos crecer,
porque ella y yo
sabemos lo que hay que hacer,
sabemos lo que hay que hacer.
Las olas lentamente
se acercan a la orilla.
Y quiero estar con ella
el resto de mi vida.
Jose y yo también
podemos saltar, podemos crecer,
porque Jose yo
sabemos lo que hay que hacer,
sabemos lo que hay que hacer.
busqueu la cursiva. i torneu a llegir-la. aquest quadre fa pinta de felicitat, i no cal baixar la mirada davant un straight edge. són subjectivitats suposo. a linea 2 ja ho veig diferent. fer valoracions de lletres d'altre gent ho trobo lleig (ho admeto) però com que la filosofia que procuro seguir defensa l'implicació de l'oient en la música fins l'últim alè de les pròpies possiblitats farem això "lleig". i sense remordiments. línea 2 ja dóna un altre prisma. has perdut, ho reconeixes, passes a ser un subjecte tràgic. saps, per tan entres en la tragedia, però pots estar ben còmode dins la tragèdia que suposa la derrota que al seu moment suposa adonar-te que has perdut. però potser perdent guanyes algo. us deixo aqui a sota la lletra:
Iba a hacerlo esta mañana.
Levantarme de la cama.
Comprar algo de comida.
Empezar con otra vida.
Pensé que sería lo mejor,
toda esta mierda se acabó
Voy a dejarlo de verdad,
ya no me gusta nada.
Y a ordenar por fin la casa,
y lavar estas dos mantas,
y recuperar mis discos,
y unas cosas que he perdido.
Y después pensé: ¡mejor que no!
y puse la televisión.
Subí a pillar un poco más,
después de todo esto no está mal,
no está mal,
no está mal.
Iba a hacerlo esta mañana,
levantarme de la cama,
comprar algo de comida
y ordenar por fin mi vida.
Y después pensé: ¡mejor que no!
Y puse la televisión
Subí a pillar un poco más,
después de todo esto no está mal,
no está mal,
no está mal,
no está mal.
aquí -per mi- es troba l'essència de una semana en el motor de un autobús, en aquestes frases que composen linea 2. quina impotència, observar que un cambi de vida podria comportar-ne una millora, però acceptar que és tard en el precís moment en que t'ho plantejes, que l'esforç ja no val la pena. en alguns moments del minutatge trobem una autèntica desgana, com a la cançò parte de lo que me debes, on tota la peça sembla un final de cançò, donant la sensació de no acabar d'arrancar en cap moment, d'estar acabant constantment, en un bucle infinit i cabró. són cinc minuts i mig de "ja en tinc prou" i parte de lo que me debes és tot just la quarta cançò de l'àlbum. la setmana al motor de l'autobús es fa llarga.
i aquesta desgana vital de la que estem parlant arriba fins a l'extrem de no importar-te fer mal a una altre persona, com s'observa perfectament a segundo premio, un dels "grans hits" de l'lp, segurament junt amb la playa. cançò -segundo premio- que en principi no havia d'enregistrar-se pel disc. pel que sembla, los planetas conceberen l'àlbum sense aquesta cançò, doncs no estaba composada, però la companyia discogràfica (la poderosa RCA) en una demostració més del gran olfacte que tenen per la música retrasà l'edició del disc i la posà en dubte per la poca capacitat comercial de les cançons...i en el temps que es passà el disc en la corda fluixa el grup granadí composà i grabà aquesta segundo premio per al final incloura-la al disc. doncs en aquesta cançò s'hi observa un acte certament egoista, o més que un acte una voluntat. egoista si, però reprobable? en aquests camps xavi panero ja no hi entra. llegiu la lletra vosaltre mateix@s :
Sentado esperando a que llames,
rezando por que des una señal,
los días cada vez van más despacio
y solamente puedo esperar.
Que vengas a explicar que todo ha terminado,
que tengas que decir que no me quieres ver.
Es imposible que hayas olvidado
lo que los dos podíamos hacer.
Y si esto que ha pasado
va a pasarnos otra vez,
y si todo ha sido en vano
no tienes que volver.
Mirando las paredes de este cuarto,
rezando por que vengas otra vez ,
y todo lo que habíamos hablado
es todo lo que vamos a perder.
Si nunca quise ser el único a tu lado,
si tuve miedo fue por que acabara así,
y todo el tiempo que he desperdiciado
se vuelve de nuevo contra mí.
Y si esto te hace daño,
si te puedo hacer sufrir,
ha servido para algo
al menos para mí.
quan parlo d'egoisme, evidentment em refereixo a aquests últims quatre versos. però realment, mirem-nos tota la cançò encara que us hagi dirigit l'atenció cap al final de la lletra... imagineu-vos el quadre... una habitació i només una persona amb una altre persona al cap. i disculpes. disculpes tenyides de rencor. i el rencor apareix quan ja has perdut. i també hi apareix l'incredulitat, la confusió. sembla que no s'acabi de creure el que passa. es pregunta "i tot el que perdrem?" que és"tot allò que haviem parlat". tot és un passat. i aquest és un punt interessant. gairebé tot el disc parla en passat, però en un passat recent, o sinó tan recent, desvirtuat. és com una mena de revisió de pecats i errors. pecats i errors fantàstics. pecats...
un mundo de gente incompleta. és la cinquena cançó. no vaig en ordre a l'hora d'escriure. ja sabeu que ordre i escriptura no m'encaixen mai. doncs un mundo de gente incompleta parla en present. per portar-me la contraria del que us deia una mica més amunt potser... però també parla del passat! compara passat i present. i això s'observa en uns dolorosos versos en concret :
Prometimos que no cambiaríamos jamás.
¿Dónde han ido las promesas a parar?
Se ha perdido todo,
no queda nada más.
Ahora lo que odio
y lo que somos casi es igual.
Mejor dejarlo ahora que esperar.
Mejor dejarlo ya.
i on vull arribar amb tot això? doncs que sempre és interessant observar un "atisbo" de sinceritat en una lletra. i sinceritat en clau d'autocrítica, que encara té més mèrit pel meu parer. a sobre, estariem parlant d'un tema típic. una relació humana (sigui del tipus que sigui) es trenca. i es pot ser molt cursi o per altre banda molt pesat tractant un tema així. però els planetas -com casi sempre- ho torejen, amb frases senzilles i dures. i la duresa de que parlo gairebé arriba a ser cafre. per altre banda, musicalment la cançó m'encanta. és apalancada, d'ambient lleugerament atmosfèric, d'aquelles cançons on sembla que J canti com si fos l'última cosa que desitja fer, i sense adonarte'n et trobes amb tota la passió del món sortint de la seva boca. el tema és lent, però els quasi cinc minuts de duració del tema es fan curtísims. van lents i es paren. i tornen a començar amb la mateixa puta baixa velocitat. si és que realment no m'extranya ni tres que tanta i tanta penya els trobi nefastos. deu ser que alguns portem el "gen planetas" a l'adn o on sigui. i de cap de les maneres tenir el gen és "molar més" o "ser més sensible". simplement ens fa diferents.serà que deu ser un gen rar.
i tornem al binomi planetas-drogues. però d'un altre rollo. a la cançó laboratorio mágico, al meu parer, directament les demanen. jo hi veig plantejada una situació qeu aniria així, "m'ha passat algo, i no és algo bo, o com a mínim em fa sentir perdut, cardat i malament. i m'he d'evadir". també és cafre. sincerament cafre. la teniu a continuació.
Las minas del cielo estallan en quinientos pedazos,
y no es que no lo esperase es que aún no estoy preparado.
En cuanto pienso que lo estoy logrando,
miro y resulta que he cambiado.
Lo intento por quinta vez y me parece sagrado,
y mientras lo intento veo cómo te vas evaporando.
Estoy seguro, tiene que haber algo
que me ayude a soportarlo.
En las farmacias del espacio,
en un laboratorio mágico.
Estoy seguro, tiene que haber algo
que me ayude a soportarlo.
En las farmacias del espacio,
en un laboratorio mágico.
En las farmacias del espacio,
en un laboratorio mágico.
no sé si coïncidireu amb mi. com a mínim espero que reincidiu a escoltar los planetas si ja els coneixeu o sinó que us motiveu a fer aquest nou amic musical.
i per acabar, primer us parlaré d'un últim tema, i tot seguit us donaré quatre explicacions. començem amb la cançó. toxicosmos. suggerent nom. en pricipi sembla que tira cap a la temàtica drogues. però és que amb aquest tema no vull ni plantejar-me cap hipòtesis, ni realitxar dins el caparró cap estudi fèrtil o inútil. m'agrada massa. i la lletra dóna peu a la no-interpretació, a la simple contemplació. crec que és el meu tema preferit de los planetas. és com una mena de subidón. un subidón realment vago. mandrós. a desgana. com quasi tot el disc. i una lletra rara. si sense conèixer la cançó previament em donguessin la lletra a llegir i em preguntessin de qui crec que és, segurament diría que de sr. chinarro. i en segon lloc, los planetas. és rara, però el punt dramàtic que té és planetas.
per altre banda, amb aquest tema tinc una història extramusical, però que per tonta que sembli em va deixar flipat. primer llegiu la lletra i fixeu-vos amb la cursiva.
Caminamos por colinas
de cebollas y metal,
por recuerdos de otras vidas,
cosas que han pasado ya.
Y aunque los huesos duelen,
cada paso duelen más.
Algo así no debería terminar.
Recorremos el camino
sin volvernos hacia atrás,
por columnas de ceniza,
por iglesias de cristal.
Y estamos bajo el agua
y estamos bajo el mar
pues se hace más difícil respirar.
Se acercan mis oídos
y hablan de lo que nos queda por pasar.
Y estallan los sentidos
en colores aún por inventar.
Y está claro,
no hay razón para dudar.
Y rezamos
para no volver jamás.
Compartimos lo que queda
y llegamos al final.
En castillos de madera,
de mercurio y de coral.
Y aunque el cansancio pesa,
cada día pesa más
Por favor jamás nos hagas regresar.
Se acercan mis oídos
y hablan de los que nos queda por pasar.
Y estallan los sentidos
en colores aún por inventar.
Y está claro,
los demás piensan igual.
Y rezamos
para no volver jamás,
para no volver jamás
Y rezamos
para no volver jamás.
para no volver jamás. aquest fou la primera frase que sonà en encendre el motor del cotxe una tarda assoleiada i ventosa abans d'anar cap a girona, i era a casa. era un moment baix de la meva vida. i em vaig plantejar. no volver jamás? i em vaig quedar indiferent. uau. la desgana del disc se m'habia contagiat. gran disc senyores i senyors... em poden creure.
EXPLICACIONS: he obviat temes. i no són precisament els que treuria del disc. bueno, alguns si i altres no. sinó els he tocat pot ser per diverses causes.
1-no sabia qué dir del tema
2-tenia ganes de publicar aquest escrit que tenia oblidat desde feia setmana. ànsies.
la dos és més fiable. perqué per exemple la copa de europa m'encanta. gran tema. grandíssim. descobriu-lo.
una altre cosa, no he revisat el text. només una mica l'ortografia. però entre que no ho sé, no trobo el corrector al word i fer-ho m'aburreix. per tan n'haureu vist. possiblement moltes. hi haurà frases desestrucurades is obretot molts epnsaments que no hauré plasmat, peró si pensat. serà per tan, un text molt incomplert. ho sento. funciono així. esperoq ue no sigui massa illegible.
per acabar: és l'entrada número 100 del blog. snif. i m'agrada que sigui aquesta. perqué és profundament imperfecte. però amb tota la passió del món. igual tota la història del blog, que jo mateix, que les relacions establertes amb vosaltres. snif snif.
xavi panero és -de vegades- un putu emollorón
