volem les vostres animes a les nostres samarretes

hola, sóc xavi panero, pot ser que em recordin d'altres entrades en aquest blog com "las abuelas se van de marcha" o bé "cremar la ciutat, el hobby del segle XXI". avui parlaré d'un tema que realment em preocupa, i és que... les estrelles del rock ja no es moren!

jimmy hendrix

el subnormal d'en sid vicious

ian curtis (in silence) -´la seva veu m'agrada tan que mai parlaria malament d'ell-una incoherència més-

bon scott -de la teva vomitada, clar que si, la mort més representativa del rock?

kurt cobain, del qual no ens podem ni imaginar lo rapidament que ens n'hauriem cansat tots i totes!

bono -si, si, jo vaig sentir que va morir mentre es feia una palla amb un guant de diamants atropellat per un camió d'unicef. això només li pot passar a una estrella, tu ets massa vulgar! no ho oblidis!

evidentment que les estrelles del rock també estiren la pota, però últimament es moren de vells o de malalties que ningú vol però tots hi estem exposats (george harrison, joey ramone...) i això és traïcionar el futur del rocker...on es troba el futur del rocker potser us pregunteu... doncs està a ornamentar cendrers, tasses de prendre el cafe amb llet, en samarretes de mercadillo (aqui l'amo és l'amic kurt jaja)

particularment, jo ho trobo molt divertit. per això demano que per exemple l'sting se'n vagi a tomar pel cul per la coca , però té un inconvenient, l'stingno és jove, i en el món dels rockeros morts com més jove més cara va la carn. o que es suïcidi en james blunt (ara ja no parlem de rockeros ho sento), o que trobin en robbie williams amb un pal enorme de cul a boca rollo portada d'holocausto canibal. i tindrem un mite més. un altre model per seguir i imitar cegament.

no sé si tot això té massa sentit però sigui com sigui, estrelles del rock...perqué no comenceu a palmar?

EL MEU DECÀLEG

10 raons per despertar-te

potser hi ha un nou 11-s. te'l voldries PERDRE?

escoltar MÚSICA

deixar de SOMIAR

seguir corraborant que TOT plegat podría estar sent un ERROR

descobrir NOVES MÚSIQUES

per buscar un SILENCI

per l'escalfor del SOL

per tenir el CAP FRED, i el L'ÀNIMA CÀLIDA un dia MÉS

per escoltar EL PERRO DEL MAR

i perqué pot ser UN GRAN DIA

TRACKIST - BICHOS

GÒTIC - Jocs d'ocells

AVENTURAS DE KIRLIAN - Pez Luna

METALLIC FALCONS - Pale dog

EL PERRO DEL MAR - Dog

DANIEL JOHNSTON - Fish

EL ÚLTIMO DE LA FILA - ¿para qué sirve una hormiga?

MUSE - Butterflies and hurricanes

NACHO VEGAS - Chucho malherido

PAU RIBA - Jo, la dona i el gripau

somiant a l'outline

SOMNI - MÚSICA - OBSESSIÓ - IUJU
Si et llegeixes el blog és que em coneixes, i si em coneixes sabràs que la música, en particular l'esperit del hardcore punq, és important a la meva vida. Avui, tot conduïnt escoltant la maravellosa música de El perro del mar he recordat el moment exacte en que em vaig donar compte del que us comentaba unes línies més amunt. Un matí d'hivern, a l'hora del pati, baixant de l'institut cap a can manolo o el pa fi vaig recordar el somni de la nit anterior. Baixava amb en Costey i en Blai i els hi vaig explicar un somni que, realment m'havia deixat una mica astorat.
El somni transcurria dins Outline, una botiga de la zona de carrer Tallers de Barcelona. Evidentment, una boiga de discos. Especialment de discos de hardcore i derivats. Jo era allà, pululejant enmig dels mostradors amb una hiperactivitat ocular. Comprant molts discos, tornant-me mig boig veient tota la serie de possibilitats que la curiositat m'oferia allà dins. Especialment recordo com em miraba un disc en especial, un de net weight (grup hardcore mallorquí) amb una certa ansietat...fins i tot en podríem dir obsessió. No em va quedar clar si me'l vaig acabar enduent a casa el disc, i crec que allò em va suposar un abans i un després en la concepció que tenia de la música. Me'n vaig donar compte de que la música no era un simple divertimento per mi, sinó que havia esdevingut un tema central del dia a dia. La música. Escoltar música, parlar de música, buscar nova música. "N'hi ha massa (de música) com per escoltar-ne tan poca" em devia dir a mi mateix. A més, en els altres aspectes de la meva vida, no n'era destacable gaire res, i suposo que vaig veure en la música no tan sols bellesa i emoció, sinó una sortida a la frustració i la buidor que sentia dins meu. Collons, aquella música era desconeguda per la majoria. Els records que tinc de l'infantesa i la pubertat (no sé si encara sóc per aquest últim pis, la veritat) tots transemten una igualtat tan estúdpida com injusta. Tots som iguals/es, i sobretot l'important era vestir com et deien a la tele i escoltar les merdes que et deien les radios. I allò era diferent, ja que els demés no entenien de qué parlaves. Eres copartícep d'un secret que els altres no tenien collons d'esbrinar, algo (vist amb perspectiva) molt guapo. Per altre banda, aquesta relativa singularitat també suposava una certa solitud, no física, si espiritual. I la solitud, per bé o per mal és algo en que no està de més entrar en contacte, familiaritzar-te amb ella i acceptar-la com algo més de la vida, com la companyia, l'estar content, trist o eufòric. I tot això va venir per un encadenament de conceptes a partir del somni, que m'obria les portes de l'obsessió per la música. Obsessió, però també curiositat -obsesiva-, i trobo que la curiositat és algo que mai-mai s'hauria de perdre. M'encanta ser un obsessionat. M'apassiona ser un obsessionat. Me n'alegro de ser-ho i de ser-ne conscient des de fa tan de temps, i sobretot explotar aquesta sensació. Per cert, el disc en qüestió de net weight no existeix, en el somni vaig idear una portada i tot. Vaia tela.