parlant d'standstill

lloc: camp de fútbol de de vilartagues, sant feliu de guíxols.
data: 10 d'agost de 2001
hora: 22.00

data de la meva primera presa de contacte amb standstill, amb en blai. el disabte també va venir en costey per veure randy. i randy va ser increible, ens coneixiem les cançons, les vam corejar, vam passarnos-ho molt molt bé... però el recorda que s'ha anat fent més fort és el del concert d'standstill. ara farà cinc anys. doncs bé, ara estic escoltant el vivalaguerra, el nou disc d'standstill. i més que els records, són les sensacions viscudes aquell 10 d'agost del 2001 el que estic tornant a sentir escoltant els nous temes.

em ve al cap una idea clara. són els mateixos. són els mateixos malgrat els nombrosos canvis en la banda. són els amteixos tot i haver cambiat d'idioma i haver cambiat el so del grup a cada disc. repeteixo, són els mateixos. i quan ho dic, ho dic referint-me que la banda no ha cambiat en res d'allò de veritat essencial, allò que definieix en última instància... l'ànima de la música. perqué la seva música segueix mantenint una contundència brutal, aquella contundència que no necessita tenir un so agresiu, perqué la música en si és agresiva. la seva música segueix sent sorprenent a cada instant. amb matisos que deixen de ser matisos, per passar a ser brillants moments de música. i tot allò en que et fan pensar les cançons és brillant, la seva certa ambigüetat és inquietant, i avui en dia inquietar-se cada vegada és més rar, dins aquest afluent de accions superflues i que encara no ens creiem que viatgem, resultant el fet que inquietar-se en alguna cosa tan poc productiva com pensar i raonar en perqué et fascinen unes cançons, sovint sembla fer alguna cosa prohibida.

standstill em segueixen flipant. d'això és del que parlava. amb standstill sempre he tingut sensació d'estar escoltant un secret. el secret millor guardat. i aqui no em vull referir a les copies que venguin. ni ho sé. i si que sé que no són uns desconeguts. però igual que altres bandes, els considero un secret. no sé si la sensació es va veure potenciada al concert al mig del bosc, que ho vaig trobar fins i tot emocionant...

s'ha acabat el disc i tot el que em ve de gust comentar-vos és que els standstill són la mateixa banda que tota la vida, que tot allò que ens havia enamorat a tots ho tenen igual i potenciat, que mai no han deixat de fet bona música, en la maqueta, en el the tide, en en ionic spell, en el memories collector, en el the latest kiss, en l'standstill s/t i en el vivalaguerra, a més d'alguna altre coseta que no de tenir... són uns putus referents en quant a evolució formalmantenint la mateixa essència.

girona, 28 de novembre de 2006.

vivalaguerra