neupunq

analisis d'un emo

2007-12-03T10:05:00.000-08:00

FEIA PRIMER DE BATXILLERAT QUAN VAIG COMENÇAR A SENTIR PARLAR D'EMO. PRIMER EMO PETGARDO ROLLO GET UP KIDS, PER ARRIBAR A ESCOLTAR EL PRIMER EMO DC PRE-FUGAZI I EMO FRANCES MOLT EMPRENYAT. I ARA, DES DE NO FA MASSA, EL QUE EM DIUEN QUE ÉS EMO NOMÉS EM FA RIURE. DONCS VA, TOTS A RIURE AMB AQUEST VIDEO QUE HE TROBAT PEL YOUTUBE

si esto es "indi" prefiero ser el 7º de caballería vol.I

2007-12-03T09:30:00.000-08:00

buenas tardes, soy xavi panero. la versión hijo de puta y criticona de xavi panero para ser más exactos. puede que me recuerden de entradas como "viva love" o "me cago en los grupos medio sidonie, medio oasis". si os habéis leído el título de la entrada y habéis pillado el chiste...felicidades, seguís sin ser muy listos. hoy les hablaré de los indies, de los alternativos, de los poperos... ponganles el nombre que les venga en gusto. no dejan de ser lo que son, o sea, mala calaña. empecemos:

me cago en los putos indies!!! por...

1. parece como si se hayan puesto la primera ropa que hayan encontrado, pero a quien coño quieren engañar? se han pasado dos horas escogiendo ropa de esa habitación que toda ella sirve de armario que tienen los ricos en sus casas. porqué coño todos visten igual ? como te llamas indie si no eres ni independiente de tu puta estetica?

2.si van a un concierto donde tienen un grupo de su misma mala calaña tocando...porqué coño el 80 % de la gente está charlando entre ellos de espaldas al grupo? ya sé que el grupo és una mierda y en su puta vida serán los gigolo aunts...pero yo qué sé, si un hijoputa jarcore como yo me los miro, ellos, indies modernos del cojon también podrán no? -esto me reafirma que a los conciertos de esta gente se va a charlar, pudiendo quedar en locales bien cool de girona como el cercle, el sol, el babel o yo qué sé cuáles más...-

3.los grupos estos indies de los cojones piden las cosas al técnico de sonido como si estuvieran a punto de cortarse las venas...cosa que más de uno podría plantearse en serio, para dejar de joder la marrana ensuciando el buen nombre del indie como por ejemplo despachan los half foot outside.

4. cuando esta new wave indie catalana-gironina que nos lleva al moderneo sin frenos pase de moda...quien coño apoyará a la gente i grupos que siempre han estado allí danadole caña? la respuesta me da tanto miedo-asco que paso de seguir con ella...

5. me cago en la puta, si hace cuatro días la mitad de estos eran los mas jipis y piojosos con sus camisetas de los extrmoduro o grupos de esta -diferente- mala calaña.

6. el 90 % són ricos?

BUENO, AMIGXS, LO DICHO, SI ESTO ES INDIE, PREFIERO SER EL 7º DE CABALLERÍA.

(NO ES QUE SEA INTOLERANTE, ES QUE NO ME DA MIEDO SACAR LA PARTE INTOLERANTE QUE LLEVO DENTRO. NO SON CRITICAS PARA TOMARSE DEMASIADO EN SERIO, ESO SERIA DE ESTUPIDXS NO? )

LLAMPAIESRURALCORE

2007-06-07T08:06:00.001-07:00

CROATAN RAMON MAS

2007-05-04T06:09:00.000-07:00

LISABÖ

2007-05-02T07:40:00.000-07:00

dilluns 30 de maig de 2007. des de 2001 que no veia lisabö. llavors no els vaig entendre. el dilluns passat si, i em van emocionar. gairebé de rebot vaig anar a riudaneres on estavemcitats a les 22.00 per veure un d'aquest immensos grups poc coneguts però immentament reconeguts. ara mateix no recordo una descàrrega elèctrica tan forta sobre un escenari. potser aquells standstill del santfeliu hardcorefest de 2001, o els grans i eterns no more lies.

unes 100 persones vam veure com cinc persones que pujaven aun escenari es transformaven en monstres durant hora i quart. en vertaders montres. en una sola força sònicament revolucionària. dues bateries, dues guitarres, un baix. tot demolidor. i dues veus emprenyades com poques. crits agònics, però alhora plens de vida. guitarres pujant i pujant fins arribar a saturar la sala d'una manera fantàstica. intensitat. i una irrepetible secciò rítmica. dos bateries i baix. ritmes impossibles, originals, amb una comunicació visual entre els dos bateries que emocionaba. cinc músics fusionats en un. memorable.

van tocar temes sobretot del seu primer disc, ezarian i del darrer, ezlekuak. els d'irún van demostrar com portar una trajectòria de 9 anys (començaren a còrrer el 1998) amb el manteniment d'una altíssima qualitat des del primer dia. com els grans grups. sense discos fluixos. sense cançons carents de sentit. per cert, aquesta gent deuen haver d'assajar cada dia moltes hores, perqué sonar tan compactes no pot ser fàcil. ni els dinosaur jr. em van sonar tan compactes. estem davant un gran grup. uná banda que en directe donen la sensació de poder fer qualsevol cosa, de poder fer-te arribar a qualsevol lloc amb la seva música violenta, dura, intensa, intensa, intensa. intensitat...lisabö. esto es hardcore mamá. esto es punq mamá. la barreja perfecte entre mogwai i fugazi.

una altre cosa que es pot dir d'aquesta bona gent és: autoedició!!! també són uns valents com sin dios, fugazi o standstill i s'autoediten els discos. juntament amb anari i inoren ero ni han decidit montar un segell discogràfic per treure's els propis treballs. el segell es diu bidehuts, i l' ezlekuak n'ès la primera referència. en versió cd i lp+cd. visca el vinil! atenció a la proposta. vinil+cd 12 euros, en una edició preciosa, de qualitat, amb bon vinil, elegant, pulcra, punq.

bona música + directe atronador + autoedició: compreu ezlekuak!!!

si voleu informació sobre el segell i la banda, o bé escotlar algun tema de la banda:

www.bidehuts.net

www.myspace.com/lisaboezlekuak

I LOVE GIGOLO AUNTS

2007-04-30T03:03:00.000-07:00

oh si nenes i nens. gigolo aunts. grup separat. els vaig conèixer just quane s van separar, el que és una pena, però bé...un d'aquests grups que com diría en palahí mai van aspirar a jugar la champions tot i tenir qualitat de sobres per jugar-la i fer-hi un bon paper. són grups necessaris, els grups de fons, que no paren mai de tocar fins que undia pleguen, i mica en mica la gent observa un forat difícil de tapar... com es sol dir "sempre hi éren". llàstima no enganxar-los en vida...llàstima.
aquí us deix-ho un video de gigoloaunts, de la cançó the big lie.

CARNET DE CONDUIR IGUAL A 50 EUROS

2007-04-15T14:47:00.000-07:00

hola, soc xavi panero, es possible que em recordin d'altres entrades al blog com ara "pixa dins collons" o be "anyo del kebab". avui els parlo des d'egipte, i no els parlare de les piramides, ni d'abu simble, ni del riu nil. els parlare de la conduccio a el caire. una maravella de l'humanitat. per comencar els donare un "datu". per treure't el carnet vas a un lloc, deixes l'equivalent de 50 euros, i ja el tens. a conduir. pensem que es una ciutat de 20 millions d'habitants. per tan hi ha uns quants millions de cotxes. conduint basicament com els hi dona la gana en un perfecte equilibri harmonic. aqui us deixo unes caracteristiques de la seva conduccio i unes anectodets daquests dies que em observat. algunes son xocants, us poden suposar un trauma.

-funcionen amb un codi de pitos i llums. no senten, pero es fascinant. son autenctics concert de pitus, un pito constant. no se com sentenen. pero la veritat es que no es toquen.

-passen entre ells donant cops de volant, cambiant de carril sense avisar a loccidental...i passen centimetres...a centimetres!

-les motos... no saben que es un casco. nomes em vist un motorista amb casc, i era de paleta. increible.

-tema carrils. si hi ha 4 carrils conteu que hi ha uns 6-7 cotxes un al costat de l-altre circulant. un "hueco" es un carril. i punt. les linies de lasfalt hi son per fer maco.

-les carreteres amb obres son circulables! perillosament circulables!

-els vianants passen enmig de les carreteres i carrers amb dos collons...i els cotxes redueixen, et pares, fent perillosos quiebros...ho em fet! un sha trobat de cop entre dos busos al mig dun carrer de 4 o 5 carrils reals. diu que ha vist la mort molt a prop. impactant. de debo que impacta. corres, et pares, et deixen passar, no et deixen passar. realment de seguida observes que hi ha una forta comunicacio visual amb els conductors, si et miren, et deixen passar reduint el minim per tal que puguis passar corrent com un cabro. sino et miren parat i vigila la teva esquena.

-les llums no son imprescindibles de nits. ho trobo tan perillos...

-senyals de trafic: clarament tothom passa d'elles. ni putu cas.

-els cotxes van tan junts que es poden fotre collejas entre els conductors si s'emprenyen entre ells tot conduint.

-les rodones...una selva. crec que un marine nord-america curtit en varies estupides guerres no tindria ous de posars-hi.

-cambis de sentit ON ET DONGUI LA GANA estan permesos. que vigilin els altres.

anecdotes

-un cotxe circulant a contradireccio per una sortida d'autopista. i us asseguro que els altres conductors ni es van inmutar.

-avui em vist un cotxe sense matricula.

-un conductor ha hagut de treure la ma per la finestra per evitar que un autobus s'enduqu'es per davant el retrovisor tot plegant-lo. no cal ser un sherlock holmes per dedui que el bon home s'ha jugat el brac per la merda de retrovisor. lo millor es que el del bus li ha fotut bulla a l'altre desgraciat.

-em anat amb un mini bus-taxi que tenia la direccio una mica fotuda. nomes dir que anant recte tenia el volant girat uns 45-50 graus cap a la dreta. no vull saber com collons agafavem les curves. no entenc comencara estem vius.

-els taxis que em agafat encara molt millor. son els reis de la selva sens dubte. fan un cambi de 4 o 5 carrils de cop sense mirar el retrovisor amb un pim pam. el retrovisor de lultim taxi enfocaba a l'asfalt per cert...

LA CONDUCCIO DEL CAIRE...UNA MARAVELLA. SHA DE VEURE. VAL MOLT MES LA PENA QUE LES PIRAMIDES JAJAJA

LISABÖ!!!

2007-04-05T06:01:00.000-07:00

2007-03-18T13:49:00.000-07:00

qué escolta xavi panero últimament?

xavi carreras ho contesta:

godspeed you back emperor! - lift your skinny fists like antennas to heaven

el perro del mar - look! it's el perro del mar

backyard babes - people like people like people like us

love - forever changes

los planetas - una semana en el motor de un autobús

josé ignacio lapido - en otro tiempo, en otro lugar

joan miquel oliver - surfistes en càmera lenta

zeidun - 001

una mica com sempre, una mica com mai

un --prescindible- episodi més d'exchibicionisme -barat- de xavi panero

LOVE

2007-03-17T10:29:00.000-07:00

hola. sóc xavi carreras i és possible que no em recordin. avui sóc aqui per parlar-vos d'un flechazo que he tingut amb un grup. un grup ja molt antic. fa mesos la cate em va passar el seu disc, i el vaig "guardar" entre tots els discos que queden "guardats". fa poc le recuperat, me l'he posat i l'he escoltat. MAGNÍFIC. estic conmocionat de veritat. el disc que m'he escoltat és el "forever changes" del '67. el seu altre gran disc, segons he llegit, és el "da capo" també del '67. no sé molt de la història de la banda, però us puc dir que a xavi carreras (i a xavi panero també) el forever changes l'emociona. folk, rock, àcid, trompetes, guitarres acústiques, un so càlid i auster...

no sé, ja està. compreu-lo, descarragueu-lo, demaneu-lo a qui el tingui...però trobo que s'hauria d'escoltar LOVE!!!

per cert...la portada del forever changes és genial, i tan copiada a posteriori, per grups com kings of leon o the donnas...i si t'ho mires una mica més, segur que en trobes molts més.

salut i punq!

planetas ahir, planetas avui, planetas demà

2007-03-09T12:24:00.000-08:00

en aquest país si parles de los planetas possiblement no deixis a ningú fred. tan si en parles bé o malament, fantàsticament o fatal, a algú altre ofendràs. o els estimes o els odies. a mi m'agraden. i m'agraden molt. tan lletres com música. m'aporten alguna cosa, i em deixen d'aportar altres coses, però allò que m'aporten m'ho aporten ells i cap altre música. (perdoneu la reiteració del verb aportar, no sé escriure!) entro a la seva música i l'interpreto d'una manera que no té res a veure amb cap altre grup o solista que m'agradi. doncs això, que quedi ben clar. els planetas me molen molt. si fos capaç de reconeixe'm a mi mateix com a fan diría... si, sóc una merda de fan de los planetas.

per parlar dels granadins parlaré especialment de "una semana en el motor de un autobús", l'àlbum "reconegut" com la millor obra d'aquestes persones (imperfectes reconegudes). evidentment no té perqué ser-ho, però és innegable que el disc és brillant. potser el més compensat. però no té perqué ser el millor. potser el millor serà el nou. qui sap. potser seguirà sense exisitir "el millor disc de los planetas". i qui collons sap la veritat estimats lectors?

qué puc dir jo -xavi panero- sobre aquest disc que no s'hagi dit? no buscaré dir algo nou o original, sinó dir-ne la meva, així de simple. el vaig escoltar per primera vegada un 3 de desembre de 2004, per allà a les 11.00 del matí. era un dia plujós com avui, d'aquells dies en que el cel tapat adquireix el mateix color que l'asfalt mullat. anava cap a ca la marta (futura ca meva) amb el discman a la butxaca. i dins el discman la rosquilla rodant i sonant. i mentre sonaba me'n donava compte amb les primeres notes de segundo premio que aquell disc em tornaria boig. sonaba visceral. i al començar desaparecer... amb aquells udols de llop (merci a la marta prieto per traduïr-me la paraula aullido!!!) que et fan parar atrenció a allò que intueixes que s'aproxima. talent. i les escupinades en forma de paraules de J... allà vaig descobrir el grup i el disc. mala llet pop.

una semana en el motor de un autobús és un disc gairebé rodò, de les 12 cançons quasi quasi no en trauria cap, i tampoc són tants els lp's que poden anar dient pel món que xavi panero els ha elogiat amb tan boniques paraules. però aquesta certa perfecció que té arriba a través d'un seguit de cançons que tracten sobre les nostres imperfeccions humanes. imperfeccions o
-simplement- valors humans, com l'odi, la naturalesa addicitiva del simi evolucionat que diem humà, la gelosia, l'autodestrucció... molts han dit que aquest lp és un continu "viatge" però jo dic que és més de tornada que d'anada. transmet patiment, mono, agonia, autodestrucció en el seu estadi final, en tots els aspectes estem parlant de vida. ara parlaré de drogues, o relació drogues-música. no faré apologia de les drogues (las drogas son muy malas niñ@s!) però si et poden aportar aquestes sensacions no cal menysprear-les ni menystenir-les. ni a elles ni als seus efectes, perqué si han estat capaces de crear aquesta música i lletres tan bones doncs ostia, algo fascinant si que han de tenir.

és un lp que m'ha donat momentazos. i això és impagable. igual que és impagable quan una persona et dona un momentazo. però darrere la música no deixa d'haver-hi persones, que a través d'un seguit de mecanismes de captació del so i de reproducció et donen un benestar, bonança, plaer. o bé angoixa, claustrofòbia, ganes de cremar la ciutat...o sigui: plaer. és una petita revolució. mai heu pensat que un momentazo és com trencar una cuirassa de plom que et dificulta la mobilitat, a més de coure't la pell, i que en canvi es passen el dia dient que el que fa és protegir-te? doncs amb aquest disc m'ha semblat sentir més d'un cruiximent de plom.
exactament vaig sentir cruixir el plom per (crec que) primera vegada al escoltar atentament línea 2, tot conduïnt per la nacional cap a casa, ara ja fa molts mesos. acabo de mentir, no recordo aquest moment, però estic segur que va passar conduïnt per la nacional buscant la sortida 5, confieu en mi. s'ha de confiar en les persones quan parlen de música, o d'allò que realment els hi agradi. la cançó que us dic es podría resumir en: resignació, derrota i acceptació d'aquesta. Lucy in the Sky with Diamonds i els seus fills t'han vençut. i los planetas t'ho expliquen. és la cara menys divertida de la relació planetas-drogues (de la qual podríem emplenar volums de l'encicloèdia catalana, i no passaria res, la cultura catalana seguiria viva, tranquils votants d'ERC). la cara divertida la trobariem al disc pop, amb jose y yo, aquella cançó de frases tan suggerents...us poso la lletra:

Jose y yo, que más da lo que pase.
Tomamos cualquier cosa,
y viajamos en alfombras
y todo parece distinto,
siempre es otro sitio.

Es mejor que esperar todo el tiempo,
así que atravesamos los paisajes más extraños,
pues que placer obtienes de algo
que nunca has probado.

Jose y yo también
podemos saltar, podemos crecer,
porque Jose y yo
sabemos lo que hay que hacer,
sabemos lo que hay que hacer.

Jose y yo sólo somos enfermos,
pero es que nunca tuve una enfermedad más dulce,
así que por ahora seguiremos.

Jose y yo también
podemos saltar, podemos crecer,
porque ella y yo
sabemos lo que hay que hacer,
sabemos lo que hay que hacer.

Las olas lentamente
se acercan a la orilla.

Y quiero estar con ella
el resto de mi vida.

Jose y yo también
podemos saltar, podemos crecer,
porque Jose yo
sabemos lo que hay que hacer,
sabemos lo que hay que hacer.

busqueu la cursiva. i torneu a llegir-la. aquest quadre fa pinta de felicitat, i no cal baixar la mirada davant un straight edge. són subjectivitats suposo. a linea 2 ja ho veig diferent. fer valoracions de lletres d'altre gent ho trobo lleig (ho admeto) però com que la filosofia que procuro seguir defensa l'implicació de l'oient en la música fins l'últim alè de les pròpies possiblitats farem això "lleig". i sense remordiments. línea 2 ja dóna un altre prisma. has perdut, ho reconeixes, passes a ser un subjecte tràgic. saps, per tan entres en la tragedia, però pots estar ben còmode dins la tragèdia que suposa la derrota que al seu moment suposa adonar-te que has perdut. però potser perdent guanyes algo. us deixo aqui a sota la lletra:

Iba a hacerlo esta mañana.
Levantarme de la cama.
Comprar algo de comida.
Empezar con otra vida.
Pensé que sería lo mejor,
toda esta mierda se acabó
Voy a dejarlo de verdad,
ya no me gusta nada.
Y a ordenar por fin la casa,
y lavar estas dos mantas,
y recuperar mis discos,
y unas cosas que he perdido.
Y después pensé: ¡mejor que no!
y puse la televisión.
Subí a pillar un poco más,
después de todo esto no está mal,
no está mal,
no está mal.

Iba a hacerlo esta mañana,
levantarme de la cama,
comprar algo de comida
y ordenar por fin mi vida.

Y después pensé: ¡mejor que no!
Y puse la televisión
Subí a pillar un poco más,
después de todo esto no está mal,
no está mal,
no está mal,
no está mal.

aquí -per mi- es troba l'essència de una semana en el motor de un autobús, en aquestes frases que composen linea 2. quina impotència, observar que un cambi de vida podria comportar-ne una millora, però acceptar que és tard en el precís moment en que t'ho plantejes, que l'esforç ja no val la pena. en alguns moments del minutatge trobem una autèntica desgana, com a la cançò parte de lo que me debes, on tota la peça sembla un final de cançò, donant la sensació de no acabar d'arrancar en cap moment, d'estar acabant constantment, en un bucle infinit i cabró. són cinc minuts i mig de "ja en tinc prou" i parte de lo que me debes és tot just la quarta cançò de l'àlbum. la setmana al motor de l'autobús es fa llarga.
i aquesta desgana vital de la que estem parlant arriba fins a l'extrem de no importar-te fer mal a una altre persona, com s'observa perfectament a segundo premio, un dels "grans hits" de l'lp, segurament junt amb la playa. cançò -segundo premio- que en principi no havia d'enregistrar-se pel disc. pel que sembla, los planetas conceberen l'àlbum sense aquesta cançò, doncs no estaba composada, però la companyia discogràfica (la poderosa RCA) en una demostració més del gran olfacte que tenen per la música retrasà l'edició del disc i la posà en dubte per la poca capacitat comercial de les cançons...i en el temps que es passà el disc en la corda fluixa el grup granadí composà i grabà aquesta segundo premio per al final incloura-la al disc. doncs en aquesta cançò s'hi observa un acte certament egoista, o més que un acte una voluntat. egoista si, però reprobable? en aquests camps xavi panero ja no hi entra. llegiu la lletra vosaltre mateix@s :

Sentado esperando a que llames,
rezando por que des una señal,
los días cada vez van más despacio
y solamente puedo esperar.

Que vengas a explicar que todo ha terminado,
que tengas que decir que no me quieres ver.
Es imposible que hayas olvidado
lo que los dos podíamos hacer.

Y si esto que ha pasado
va a pasarnos otra vez,
y si todo ha sido en vano
no tienes que volver.

Mirando las paredes de este cuarto,
rezando por que vengas otra vez ,
y todo lo que habíamos hablado
es todo lo que vamos a perder.

Si nunca quise ser el único a tu lado,
si tuve miedo fue por que acabara así,
y todo el tiempo que he desperdiciado
se vuelve de nuevo contra mí.

Y si esto te hace daño,
si te puedo hacer sufrir,
ha servido para algo
al menos para mí.

quan parlo d'egoisme, evidentment em refereixo a aquests últims quatre versos. però realment, mirem-nos tota la cançò encara que us hagi dirigit l'atenció cap al final de la lletra... imagineu-vos el quadre... una habitació i només una persona amb una altre persona al cap. i disculpes. disculpes tenyides de rencor. i el rencor apareix quan ja has perdut. i també hi apareix l'incredulitat, la confusió. sembla que no s'acabi de creure el que passa. es pregunta "i tot el que perdrem?" que és"tot allò que haviem parlat". tot és un passat. i aquest és un punt interessant. gairebé tot el disc parla en passat, però en un passat recent, o sinó tan recent, desvirtuat. és com una mena de revisió de pecats i errors. pecats i errors fantàstics. pecats...
un mundo de gente incompleta. és la cinquena cançó. no vaig en ordre a l'hora d'escriure. ja sabeu que ordre i escriptura no m'encaixen mai. doncs un mundo de gente incompleta parla en present. per portar-me la contraria del que us deia una mica més amunt potser... però també parla del passat! compara passat i present. i això s'observa en uns dolorosos versos en concret :

Prometimos que no cambiaríamos jamás.
¿Dónde han ido las promesas a parar?
Se ha perdido todo,
no queda nada más.
Ahora lo que odio
y lo que somos casi es igual.
Mejor dejarlo ahora que esperar.
Mejor dejarlo ya.

i on vull arribar amb tot això? doncs que sempre és interessant observar un "atisbo" de sinceritat en una lletra. i sinceritat en clau d'autocrítica, que encara té més mèrit pel meu parer. a sobre, estariem parlant d'un tema típic. una relació humana (sigui del tipus que sigui) es trenca. i es pot ser molt cursi o per altre banda molt pesat tractant un tema així. però els planetas -com casi sempre- ho torejen, amb frases senzilles i dures. i la duresa de que parlo gairebé arriba a ser cafre. per altre banda, musicalment la cançó m'encanta. és apalancada, d'ambient lleugerament atmosfèric, d'aquelles cançons on sembla que J canti com si fos l'última cosa que desitja fer, i sense adonarte'n et trobes amb tota la passió del món sortint de la seva boca. el tema és lent, però els quasi cinc minuts de duració del tema es fan curtísims. van lents i es paren. i tornen a començar amb la mateixa puta baixa velocitat. si és que realment no m'extranya ni tres que tanta i tanta penya els trobi nefastos. deu ser que alguns portem el "gen planetas" a l'adn o on sigui. i de cap de les maneres tenir el gen és "molar més" o "ser més sensible". simplement ens fa diferents.serà que deu ser un gen rar.

i tornem al binomi planetas-drogues. però d'un altre rollo. a la cançó laboratorio mágico, al meu parer, directament les demanen. jo hi veig plantejada una situació qeu aniria així, "m'ha passat algo, i no és algo bo, o com a mínim em fa sentir perdut, cardat i malament. i m'he d'evadir". també és cafre. sincerament cafre. la teniu a continuació.

Las minas del cielo estallan en quinientos pedazos,
y no es que no lo esperase es que aún no estoy preparado.
En cuanto pienso que lo estoy logrando,
miro y resulta que he cambiado.

Lo intento por quinta vez y me parece sagrado,
y mientras lo intento veo cómo te vas evaporando.
Estoy seguro, tiene que haber algo
que me ayude a soportarlo.
En las farmacias del espacio,
en un laboratorio mágico.

Estoy seguro, tiene que haber algo
que me ayude a soportarlo.
En las farmacias del espacio,
en un laboratorio mágico.

En las farmacias del espacio,
en un laboratorio mágico.

no sé si coïncidireu amb mi. com a mínim espero que reincidiu a escoltar los planetas si ja els coneixeu o sinó que us motiveu a fer aquest nou amic musical.

i per acabar, primer us parlaré d'un últim tema, i tot seguit us donaré quatre explicacions. començem amb la cançó. toxicosmos. suggerent nom. en pricipi sembla que tira cap a la temàtica drogues. però és que amb aquest tema no vull ni plantejar-me cap hipòtesis, ni realitxar dins el caparró cap estudi fèrtil o inútil. m'agrada massa. i la lletra dóna peu a la no-interpretació, a la simple contemplació. crec que és el meu tema preferit de los planetas. és com una mena de subidón. un subidón realment vago. mandrós. a desgana. com quasi tot el disc. i una lletra rara. si sense conèixer la cançó previament em donguessin la lletra a llegir i em preguntessin de qui crec que és, segurament diría que de sr. chinarro. i en segon lloc, los planetas. és rara, però el punt dramàtic que té és planetas.
per altre banda, amb aquest tema tinc una història extramusical, però que per tonta que sembli em va deixar flipat. primer llegiu la lletra i fixeu-vos amb la cursiva.

Caminamos por colinas
de cebollas y metal,
por recuerdos de otras vidas,
cosas que han pasado ya.
Y aunque los huesos duelen,
cada paso duelen más.
Algo así no debería terminar.

Recorremos el camino
sin volvernos hacia atrás,
por columnas de ceniza,
por iglesias de cristal.
Y estamos bajo el agua
y estamos bajo el mar
pues se hace más difícil respirar.

Se acercan mis oídos
y hablan de lo que nos queda por pasar.
Y estallan los sentidos
en colores aún por inventar.
Y está claro,
no hay razón para dudar.
Y rezamos
para no volver jamás.

Compartimos lo que queda
y llegamos al final.
En castillos de madera,
de mercurio y de coral.
Y aunque el cansancio pesa,
cada día pesa más
Por favor jamás nos hagas regresar.

Se acercan mis oídos
y hablan de los que nos queda por pasar.
Y estallan los sentidos
en colores aún por inventar.
Y está claro,
los demás piensan igual.
Y rezamos
para no volver jamás,
para no volver jamás
Y rezamos
para no volver jamás.

para no volver jamás. aquest fou la primera frase que sonà en encendre el motor del cotxe una tarda assoleiada i ventosa abans d'anar cap a girona, i era a casa. era un moment baix de la meva vida. i em vaig plantejar. no volver jamás? i em vaig quedar indiferent. uau. la desgana del disc se m'habia contagiat. gran disc senyores i senyors... em poden creure.

EXPLICACIONS: he obviat temes. i no són precisament els que treuria del disc. bueno, alguns si i altres no. sinó els he tocat pot ser per diverses causes.

1-no sabia qué dir del tema
2-tenia ganes de publicar aquest escrit que tenia oblidat desde feia setmana. ànsies.

la dos és més fiable. perqué per exemple la copa de europa m'encanta. gran tema. grandíssim. descobriu-lo.

una altre cosa, no he revisat el text. només una mica l'ortografia. però entre que no ho sé, no trobo el corrector al word i fer-ho m'aburreix. per tan n'haureu vist. possiblement moltes. hi haurà frases desestrucurades is obretot molts epnsaments que no hauré plasmat, peró si pensat. serà per tan, un text molt incomplert. ho sento. funciono així. esperoq ue no sigui massa illegible.

per acabar: és l'entrada número 100 del blog. snif. i m'agrada que sigui aquesta. perqué és profundament imperfecte. però amb tota la passió del món. igual tota la història del blog, que jo mateix, que les relacions establertes amb vosaltres. snif snif.

xavi panero és -de vegades- un putu emollorón

los planetas - jose y yo & que puedo hacer

2007-03-07T10:06:00.000-08:00

hola hola hola, sóc xavi panero, i avui us torno a posar una ració de planetas! dos grans temes. la veritat és que l'entrada l'havia ideat per jose y yo, però només he trobat aquest video amb que puedo hacer, una cançó que no està gens malament. okis doncs, que vagi bé reines!

cròniques semiautistes. let's festival

2007-03-03T08:22:00.000-08:00

aquesta entrada va dedicada a la dúnia, que ahir nit se'm va queixar de que no ficava res nou al blog. després de donar les culpes -amb poca credeibilitat- a l'albert... li vaig dir que tenia preparada una entrada... que és aquesta, no més ni menys que la crònica de xavi panero del let's festival, a la sala salamandra de l'hospitalet. ahir xavi panero hi va anar, i avui us ho explica:

cartell: el chico con la espina en el costado

fantasma # 3

nacho vegas

standard

hola, sóc xavi panero i és possible que em recordin d'altres entrades al blog com "oasis semblen una merda, però no una de tan enorme" o "la vida no es dolenta, els oasis si". avui sóc aquí per parlar del concert d'ahir -causa sencilla, conseqüencia inesperada-. vam arribar tard, i és que els bocatas del cinco puertas són MOLT BONS ! nota gastronòmica apart, quan vam arribar estaba tocant el chico con la espina en el costado, amb un acompanyament de baix, guitarra, bateria i teclat. el vam veure pocs temes, un parell o tres només, però per lo poc que el vaig sentir em va semblar una música molt sincera, amb unes lletres cantades amb moltes moltes ganes. i no hauria de ser novetat, però és que el cantant de standard (que tocaven els darreres) estic una mica desilusionat amb el pop. però el chico és d'aquests artistes que te la retarnen ja que és música amb dos collons. i les cançons són bones. i en té de boníssimes, com "no te puedo hacer feliz" del primer disc o antorchas por las plazas, del segon. té la capacitat de fer el que en dic "un temazo", i que és d'aquí collons, i que desde que a l'enderrock van posar el seu disc a l'apartat de discos internacionals, li tinc un apreci major. -mort a l'enderrock, o millor encara, MUERTE A ENDERROCK -

després van pujar a l'escenari els fantasma #3, que bueno, no van estar malament. tenien moments molt bons, i un bon so, i sobretot una bona manera d'estar tocant. amb elagància i convicció, donant un bon concert. la música no estaba mal. em recordaba a moltes coses, però de fet, això no trobo que sigui negatiu. tothom té influències. de tan en tan hi ha algún il·luminat que fa alguna cosa que es pot considerar "nova" però en general...tothom té influències i les veus. o potser te les imagines? sigui com sigui, no van estar malament. es veu que és una mena de super-grup, amb membres provinents d'altres formacions ja assentades en el mundillo indie d'aquest país. crec que n'hi ha algún de el niño gusano i tal, però desconec aquests rollos. a otra cosa...a la gran.

el pròxim en pujar a l'escenari va ser en nacho vegas, un dels artistes que més agraden a xavi panero, i amb diferència. aquest blog és, sens dubte, un blog que estima nacho vegas. tot i això...vam arribar tard! lamentable però cert. es veu que ens vam perdre quatre temes i no en vam veure més de cinc o sis. però van ser cinc o sis temes de la muerte. puto nacho vegas, va tocar una gran cançó darrere l'altre o pràcticament només té grans cançons aquest home? i ho dic perqué algunes de les poques cançons que vaig disfrutar en directe no eren de les que preveia sentir en un concert. però, de totes formes em van transmetre tot el que n'esperava. la llàstima és que vam quedar a prop de la barra, i la penya no estaba molt pel concert, diguem-ne que en sudaven. el final del concert va ser increïble, estant tot sol tocant ocho años y medio. para llorar. va tocar miss carrusel, que va estar increible, o un altre momentazo va ser el hombre que casi conoció a michi panero, per exemple. va contar amb molta força, va ser nacho vegas, va ser emocionant. per fi l'he vist. visca

i per acabar el concert van pujar uns tal standard. que subnormals. en serio. primer de tot que van tardar una puta eternitat en montar l'equip. i molt de guays, com si fossin els putus rolling stones. ja tenim un altre aspirant de merda a renovadors del pop espanyol. i qué va! em van semblar uns pressumptuosos toca pilotes, sobretot el cantant, que es queixava de que la gent no ballaba. és que per ballar una música -presuntament de ball- que als 30 segons ja aburreix, cal anar tan enfarlopat com el cantant mateix. i clar, no tothom té la pasta o la predesposició. de fet, bona part del públic segur que si que tenen les dues coses i no ballaven. algo ha de voler dir majetes.

i res, aquí sacaba la crònica de xavi panero d'una de les nits del let's festival. sala bonica i petita, molt de públic, grups que em molen, i grups que no. salut i bon nadal.

volem les vostres animes a les nostres samarretes

2007-02-21T16:34:00.000-08:00

hola, sóc xavi panero, pot ser que em recordin d'altres entrades en aquest blog com "las abuelas se van de marcha" o bé "cremar la ciutat, el hobby del segle XXI". avui parlaré d'un tema que realment em preocupa, i és que... les estrelles del rock ja no es moren!

jimmy hendrix

el subnormal d'en sid vicious

ian curtis (in silence) -´la seva veu m'agrada tan que mai parlaria malament d'ell-una incoherència més-

bon scott -de la teva vomitada, clar que si, la mort més representativa del rock?

kurt cobain, del qual no ens podem ni imaginar lo rapidament que ens n'hauriem cansat tots i totes!

bono -si, si, jo vaig sentir que va morir mentre es feia una palla amb un guant de diamants atropellat per un camió d'unicef. això només li pot passar a una estrella, tu ets massa vulgar! no ho oblidis!

evidentment que les estrelles del rock també estiren la pota, però últimament es moren de vells o de malalties que ningú vol però tots hi estem exposats (george harrison, joey ramone...) i això és traïcionar el futur del rocker...on es troba el futur del rocker potser us pregunteu... doncs està a ornamentar cendrers, tasses de prendre el cafe amb llet, en samarretes de mercadillo (aqui l'amo és l'amic kurt jaja)

particularment, jo ho trobo molt divertit. per això demano que per exemple l'sting se'n vagi a tomar pel cul per la coca , però té un inconvenient, l'stingno és jove, i en el món dels rockeros morts com més jove més cara va la carn. o que es suïcidi en james blunt (ara ja no parlem de rockeros ho sento), o que trobin en robbie williams amb un pal enorme de cul a boca rollo portada d'holocausto canibal. i tindrem un mite més. un altre model per seguir i imitar cegament.

no sé si tot això té massa sentit però sigui com sigui, estrelles del rock...perqué no comenceu a palmar?

EL MEU DECÀLEG

2007-02-18T08:02:00.000-08:00

10 raons per despertar-te

potser hi ha un nou 11-s. te'l voldries PERDRE?

escoltar MÚSICA

deixar de SOMIAR

seguir corraborant que TOT plegat podría estar sent un ERROR

descobrir NOVES MÚSIQUES

per buscar un SILENCI

per l'escalfor del SOL

per tenir el CAP FRED, i el L'ÀNIMA CÀLIDA un dia MÉS

per escoltar EL PERRO DEL MAR

i perqué pot ser UN GRAN DIA

TRACKIST - BICHOS

2007-02-17T10:31:00.000-08:00

GÒTIC - Jocs d'ocells

AVENTURAS DE KIRLIAN - Pez Luna

METALLIC FALCONS - Pale dog

EL PERRO DEL MAR - Dog

DANIEL JOHNSTON - Fish

EL ÚLTIMO DE LA FILA - ¿para qué sirve una hormiga?

MUSE - Butterflies and hurricanes

NACHO VEGAS - Chucho malherido

PAU RIBA - Jo, la dona i el gripau

somiant a l'outline

2007-02-16T13:39:00.000-08:00

SOMNI - MÚSICA - OBSESSIÓ - IUJU
Si et llegeixes el blog és que em coneixes, i si em coneixes sabràs que la música, en particular l'esperit del hardcore punq, és important a la meva vida. Avui, tot conduïnt escoltant la maravellosa música de El perro del mar he recordat el moment exacte en que em vaig donar compte del que us comentaba unes línies més amunt. Un matí d'hivern, a l'hora del pati, baixant de l'institut cap a can manolo o el pa fi vaig recordar el somni de la nit anterior. Baixava amb en Costey i en Blai i els hi vaig explicar un somni que, realment m'havia deixat una mica astorat.
El somni transcurria dins Outline, una botiga de la zona de carrer Tallers de Barcelona. Evidentment, una boiga de discos. Especialment de discos de hardcore i derivats. Jo era allà, pululejant enmig dels mostradors amb una hiperactivitat ocular. Comprant molts discos, tornant-me mig boig veient tota la serie de possibilitats que la curiositat m'oferia allà dins. Especialment recordo com em miraba un disc en especial, un de net weight (grup hardcore mallorquí) amb una certa ansietat...fins i tot en podríem dir obsessió. No em va quedar clar si me'l vaig acabar enduent a casa el disc, i crec que allò em va suposar un abans i un després en la concepció que tenia de la música. Me'n vaig donar compte de que la música no era un simple divertimento per mi, sinó que havia esdevingut un tema central del dia a dia. La música. Escoltar música, parlar de música, buscar nova música. "N'hi ha massa (de música) com per escoltar-ne tan poca" em devia dir a mi mateix. A més, en els altres aspectes de la meva vida, no n'era destacable gaire res, i suposo que vaig veure en la música no tan sols bellesa i emoció, sinó una sortida a la frustració i la buidor que sentia dins meu. Collons, aquella música era desconeguda per la majoria. Els records que tinc de l'infantesa i la pubertat (no sé si encara sóc per aquest últim pis, la veritat) tots transemten una igualtat tan estúdpida com injusta. Tots som iguals/es, i sobretot l'important era vestir com et deien a la tele i escoltar les merdes que et deien les radios. I allò era diferent, ja que els demés no entenien de qué parlaves. Eres copartícep d'un secret que els altres no tenien collons d'esbrinar, algo (vist amb perspectiva) molt guapo. Per altre banda, aquesta relativa singularitat també suposava una certa solitud, no física, si espiritual. I la solitud, per bé o per mal és algo en que no està de més entrar en contacte, familiaritzar-te amb ella i acceptar-la com algo més de la vida, com la companyia, l'estar content, trist o eufòric. I tot això va venir per un encadenament de conceptes a partir del somni, que m'obria les portes de l'obsessió per la música. Obsessió, però també curiositat -obsesiva-, i trobo que la curiositat és algo que mai-mai s'hauria de perdre. M'encanta ser un obsessionat. M'apassiona ser un obsessionat. Me n'alegro de ser-ho i de ser-ne conscient des de fa tan de temps, i sobretot explotar aquesta sensació. Per cert, el disc en qüestió de net weight no existeix, en el somni vaig idear una portada i tot. Vaia tela.

2007-01-27T02:00:00.002-08:00

_____________________________________

_____________________________________
_____________________________________

BLOG TANCAT TEMPORALMENT

PEL BÉ DE TOTS

SE M'HAN ACABAT LES IDEES

TINC EXÀMENS

AIXÒ NO SÓN RAONS, JA HEU ENCERTAT

NO SÉ SI EL TANCO PER SEMPRE

PER SI DE CAS, MERCI PER LLEGIR-LO

EN AQUESTES QUASI 100 ENTRADES

HE PROVAT DE PASAR-HO BÉ I FER VOLAR UNA MICA L'IMAGINACIÓ. SI A VOSALTRES US HA AGRADAT JA HAURÀ ESTAT LA REHÒSTIA.

EL PUNQ SE M'HA ESGOTAT, I NOMÉS VULL QUE SAPIQUEU QUE TOT LO QUE QUEDA ÉS LO MILLOR. LO MILLOR DE LES VOSTRES VIDES.

POTSER EL DEIX-HO PER POCS DIES, POTSER PER POQUES SETMANES, POTSER PER POCS MESOS, NO HO SÉ NI JO. TOT AIXÒ ÉS "PER SI ACÀS" EL BLOG NO EM TORNA A CRIDAR

ÚS ESTIMA I S'ESTIMA AQUEST BLOG

XAVI CARRERAS alias XAVI PANERO alias PUNQ

_____________________________________

_____________________________________
_____________________________________
_____________________________________

fin de la primera parte

la gent diu: uala

2007-01-26T03:18:00.000-08:00

divendres. 12:19 del mati. biblioteca de lletres de l'udg. la veritat és que no veig lletres. només veig llibres. estic al costat dels llibres de història d'àsia i de història d'amèrica. per si algún dia em voleu trobar. escolto el porque de mis peinados, de sr. chinarro. un disc per plorar. de fet, tinc ganes de plorar. com si ho necessités. per res en concret i per tot en particular. miro la carpeta, tan plena de pegatines, pegatines enganxades els útlims cinc anys. cinc anys. sembla impossible que m'hagi contentat en maquejar una carpeta, sense lluitar per a fer feliç i ser-ne. maquejar la carpeta com podeu deduïr no m'ha fet feliç. i també podeu deduïr que avui no parla xavi panero, sinó xavi carreras, el mal afeitat. el que imagina una escena macabre. és de nit, la nit més negre de la història. no és negre de foscor, sinó negre d'eban, com díria l'amic nacho vegas. a la llunyania, veus una llum, petita i brillant. el teu objectiu és arribar-hi, però l'únic que saps del lloc en et trobes és que està ple de trampes per ossos, de barrancs, d'arenes movedisses, de rius de lava. no saps per on has de tirar. no en tens ni puta idea. la foscor és màxima. segueix-ho quiet a la cadira davant la pantalla. la taula està plena de pels, que avisen de la futura al·lopècia. la veu d'antonio luque retomba dins meu. em diu que tanqui el blog, que no val la pena. que la creació no és més que una il·lusió, que les paraules són buides, que l'edifici que estic montant té greus problemes extrucuturals. els rajols que m'han venut són defectuosos i en qualsevol moment caurà l'ambiciosa torre de 39 pisos que estic edificant per tal de poder especular al màxim amb el sol de viladamat. també m'han dit que era una mala inversió. però no els vaig fer cas. bueno, si cau em montaré una barraca a un bosc perdut en un món que ja em perdut entre tots i totes. l'imperi de la meva barraca. fusta, oralita, xapa. i un sofà. tindré un burro, i ja en serem dos. quan estigui dins la barraca somiaré amb la gran torre? ni de conya. seguiré imaginant per on passar en la negre negre negre nit. i també seguiré escoltant sr. chinarro. de fet, qui diu que ara mateix no estic en una barraca en un bosc perdut dins d'aquest món que repeteix-ho, ja em perdut? potser lo de la biblioteca era una mentida cruel. mentida potser queda massa gran, direm broma, broma cruel però divertida. de fet, aquesta biblioteca és com una barraca. amb millors materials? no ho sé. l'únic que veig és que hi ha molta gent i poques persones. perdoneu l'escriptura mecànica que fa que res no tingui gaire (aparent) sentit. és el que el cos em demanaba. hi ha dies que malaeix-ho kruschev, kennedy i tota aquella gent que es trobaven en situació d'acabar amb la broma del món. però van ser cobards. qué hi farem, viurem la broma i sobretot, la farem més divertida.

si després de llegir això decidiu no tornar a entrar al blog o queus tornin els diners, trieu la primera opció, la banca ha quebrat.

NOFX - the decline

2007-01-25T02:42:00.000-08:00

aqui els tres videos que composen la cançó-disc the decline de nofx. el dia que em mori (ojalà d'aqui molts anys calculats qualitativament no cuantitativament) podeu posar el disc per celebrar-ho jajaja la veritat és que ara mateix em defineix. vull anar molt ràpid, com la cançò, però prefereix-ho, com la cançò, intentar que predomini la melodia per sobre l'hiperactivitat. el declivi...tot lo contrari!

salut for tothom.

N-II

2007-01-24T01:02:00.000-08:00

no hi ha res al foc. el cel ple de cadires amb expectants espectadors. són els molt molt molt dolents que lluiten contra l'amor i la llibertat. sonen olés des dels quatre punts cardinals. cau un xàfec de mercuri. la riada de pura merda s'ho endú gairebé tot, a excepció de les cebes de corall. els arbres de metall cremen. els ocells que ja ni aixecaven el vol moren. els quatre genets no han vingut. qui els havia de trucar? collons, així mai guanyarem amb aquesta desorganització. montem un final del món i no avisem els genets de l'apocalipsis? jo plego, deix-ho la comissio de molt molt molt dolents. arriben les palmes del nord. i el vent glaçat del sud. de l'est la foscor, mentre la claror desapareix. l'oest és el res. un dia cambiarem el món, li deien els altres. si, però a pitjor. resistirem als homes molt molt molt dolents. els homes molt molt molt dolents són el mateix món, no us enganyeu. una palmera. cremada. qui ha guanyat la lliga? els homes molt molt molt dolents, per suposat. el temps passa al nostre voltant, la pel·lícula s'acaba i els dolents encara van guanyant. l'apocalipsis ha fallat. res ha acabat, tot ha començat. tot està per començar. en el fons en josep andreu és un tio positiu. sempre recorda tot allò que no ha passat. dins el seu crani algu li diu que la claror no ha desaperescut, sinó que la terra ha sofert uns radicals cambis d'orientació i distribució. simplement és hivern, com a l'antiga islàndia, ara de clima tropical. i mira a l'oest. entre mapes i cançons.

parafrasejant los planetas, si alguien del futuro ve todo esto, que venga a salvarnos, que me salve a mi primero.

adéu déu

2007-01-23T04:52:00.000-08:00

Entre tanta liturgia que m'he de menjar estudiant història de l'art medieval i història de la música he trobat una plana web http://www.actiu.net/estudioateo/citas/ateas.htm i le fusilat una mica, he fet una selecció de les que més m'han agradat en una primera y rapidissima lectura. allam si us molen. adéu déu.

"Si Dios es la respuesta, la pregunta debe haber sido muy tonta." [En el grupo de noticias alt.atheism]

"O Dios quiere abolir el mal y no puede,
o bien puede, pero no quiere,
o no puede y no quiere.
Si quiere pero no puede, es impotente.
Si puede pero no quiere, es malvado.
Pero si Dios puede y quiere abolir el mal,
entonces ¿por qué hay mal en el mundo?"
[Epicuro (350-?270 a.C.)]

"El mismísimo concepto de pecado viene de la Biblia. ¡El cristianismo ofrece solucionar un problema que él mismo creó! ¿Estarías agradecido a una persona que te cortara con un cuchillo para poder venderte una venda?" [Dan Barker]

"No creo en Dios y no me hace ninguna falta. Por lo menos estoy a salvo de ser intolerante. Los ateos somos las personas más tolerantes del mundo. Un creyente fácilmente pasa a la intolerancia. En ningún momento de la historia, en ningún lugar del planeta, las religiones han servido para que los seres humanos se acerquen unos a los otros. Por el contrario, sólo han servido para separar, para quemar, para torturar. No creo en Dios, no lo necesito y además soy buena persona." [José Saramago, escritor portugués, Premio Nobel de Literatura]

"No sé si exista Dios, pero sería mejor para Su reputación que no." [Jules Renard]

"Si no sabías a la edad de cinco años que los dioses son inventados y los mitos historias imposibles, eres un tonto." [Gaius Suetonius Tranquillus]

"No veo a ningún Dios aquí arriba." [Yuri Gagarin, hablando desde la órbita terrestre, 1961]

"Soy ateo, y punto. Me tomó mucho tiempo decirlo. He sido ateo por años y años, pero de alguna manera sentía que era intelectualmente poco respetable decir que uno era ateo, porque asumía un conocimiento que no tenía. De alguna manera era mejor decir que uno era humanista o agnóstico. Finalmente decidí que soy una criatura de emoción además de razón. Emocionalmente soy ateo. No tengo evidencia para probar que Dios no existe, pero sospecho tanto que no existe que no quiero perder el tiempo." [Isaac Asimov, "Free Inquiry", primavera de 1982, vol. 2, nº 2, p. 9]

"Para asegurarme de que mi blasfemia ha sido expresada completamente, por este medio afirmo mi opinión de que la noción de Dios es una superstición básica, que no hay evidencia de la existencia de ningún dios o dioses, que los demonios, diablos, ángeles y santos son mitos, que no hay vida después de la muerte, ni cielo ni infierno, que el Papa es un dinosaurio peligroso, fanático y medieval, y que el Espíritu Santo es un personaje caricaturesco merecedor de risa y de ridículo. Acuso al dios cristiano de asesinato por permitir que ocurriera el Holocausto, por no mencionar la 'limpieza étnica' que está siendo llevada a cabo por cristianos en nuestro mundo, y condeno y vilifico a esta deidad mítica por alentar el prejuicio racial y comandar la degradación de la mujer." [James Randi, desafiando las leyes contra la blasfemia en varios estados de los EEUU]

"La religión es probablemente el cuento chino más grandioso jamás contado. Piensen en esto: la religión realmente ha convencido a la gente de que hay un hombre invisible... que vive en el cielo... que observa cada cosa que hacemos, cada minuto de cada día. Y el hombre invisible tiene una lista de diez cosas especiales que no quiere que hagas. Y si haces alguna de estas diez cosas, tiene un lugar especial lleno de fuego y humo y quemazón y tortura y angustia donde va a enviarte para vivir y sufrir y quemarte y atragantarte y gritar y llorar para siempre hasta el fin de los tiempos... pero te ama." [George Carlin, "Brain Droppings"]

"La idea de Dios es el único error por el cual no puedo perdonar a la humanidad." [Marqués de Sade, libertino francés]

SICK OF IT ALL-STEP DOWN-HARDCORE EN MAJÚSCULES

2007-01-22T09:08:00.000-08:00

bonic bonic bonic vídeo de soia. molt hardcore, i molt divertit. atents a les mofes de la secció de balls. màgic. hardore. sick of it all.

la costa brava - adoro a las pijas de mi ciudad

2007-01-22T02:46:00.000-08:00

buenu buenuu buenuuu. en xavi panero us deixa aqui un acudit en forma de videoclip. la cançò per si sola ja és un acudit pero amb el clip ja és la rehóstia. i és que em fa molta gràcia aquesta cançó, feia mesos i mesos que no l'escoltaba i aquest mati m'he il·luminat. us deix-ho amb la costa brava mentre parlen de les pijes de la seva ciutat. maravellós! jo hi ric molt, espero que hi rieu tots i totes!

avui parlem de música

2007-01-21T08:02:00.000-08:00

hola avui no sóc xavi panero,però tot i això és possible que em recordin d'altres entrades al blog com "slint con gorra" o "sóc un estudiant d'histèria, ajudi'm".
17:06, diumenge. m'acabo d'adonar que m'he convertit en un moble més de la biblioteca de lletres de l'udg. això és un fracàs. que hago aqui? y no quieres perder mas tiempo, solo quiero divertirme un poco (versos de single, del seu debut pio pio). fins i tot em dona la raó el grup donostiarra. només vull divertir-me un xic. i aquest xic té data. 3 de febrer. aina a barcelona. serà un d'aquells moments que la sensació d'estar a aun lloc secret, amagat del món que tot ho devora serà forta. dins la sala es suarà, hi haurà moments alliberadors, i també d'emocionants, alguns terriblement emocionants probablement. ja retomba dins el calaixet dels records la sòlida base rítmica d'aina. i els guitarrasos, destripant-ho tot. iuju. i la veu de l'artur, la cirereta del pastís. i tot per una bona causa, per intentar reunir fons per un nano malalt.

dia 3 de febrer. em cau a plens exàmens. però dona igual. i no escoltare mes discos d'aina fins el dia del concert. tindrà més gràcia. només escoltaré single ,enrique morente i slint. i quan entri a la sal anomés existirà aina. musicalment, es clar. i la música gairebé ho serà tot aquells moment.

un retrobament amb una sensació.

massive attack-portishead

2007-01-20T11:45:00.000-08:00

massive attack - unfinished sympathy

portishead - roads

2007-01-18T09:27:00.000-08:00

...hay una muerte para piano, dejare mi boca entre tus piernas...

creadors:enrique morente & lagartija nick (col·laboració d'estrella morente)

lp:omega

peça:pequeño vals vienes

versió: en directe amb rockdelux orchestra (bcn)

original de: leonard cohen

2007-01-18T08:25:00.000-08:00

muchos cristianos llevan una cruz colgada del cuello: ¿de verdad creen que cuando jesucristo vuelva le va a gustar ver una puta cruz?

bill hicks

www.billhicks.com

no sé com en diuen

2007-01-17T10:35:00.000-08:00

es dimecres i ja penso
dormo massa i penso massa, no amb mi, sinó per mi
ja no crido, només penso
i quen penso desapareix-ho
i no em podeu veure, soc silueta
es absurd com aquest tema
no tinc joc de mantes ni llençols
nomes veig mapes i cançons
el color groc ho és tot, i tot sembla lluny
m'equivoco, no ho llegix-ho
entre mapes i cançons
somio mentides, somio somriures
ja no penso, només somio
ja només penso que crido
i tot el que crido és tan sols absurd
veig la vida com em mira
i com se'n riu, de mi
jo li torno la rialla, li torno la putada
oblidant com es la nit, que s'ha fugat sense avisar
en una maniobra perfecta, crido:
i tu qué en penses?
no acabo res, no començo res
penso que crido, crido el que penso
i la vida encara em mira, i la vida encara riu
i els seus ulls no em saben dir qui sóc
i la tendresa ha augmentat
tot és dolç, tot és una merda
ni un bri d'aire als pulmons
tan plens de fum
pero tot val realment la pena
és absurd, ens diu l'amic de la pedra
que puja la muntanya i llavors és ell
i jo tambe vull una pedra
que sigui meva, el meu món
i tu, sísif pujes la pedra, jo pujo la carpeta
pero tu cada dia fas l'amor
quan ja has perdonat jesucrist que et queda per fer?
i m'emprenyo i renego, però cada dia és més macu
el sol cada dia escalfa més
i m'hi cremo i tinc una rialla, ho veig bé
tot es tenyeix de broma, ja no penso
un somriure, una foto i cap a casa

slint- glenn (en viu)

2007-01-17T05:30:00.000-08:00

MAMA POR...

2007-01-17T05:14:00.000-08:00

SLINT SLINT SLINT el meu cor ple de joia
SLINT SLINT SLINT els veuré al juny
SLINT SLINT SLINT no hi haurà exàmens que serveixin d'excusa
SLINT SLINT SLINT vull cridar als quatre vents:

SLINT SLINT SLINT !!!

de muerte de muerte de muerte...slint slint slint

com deien els soramame... slint con gorra!

the divine comedy - a lady of a certain age

2007-01-14T02:51:00.000-08:00

aquest tema és per... sempre

slint

2007-01-13T11:03:00.000-08:00

m'encanta aquesta fotografía. és laportada de l'lp spiderland. gran disc. en tot. aquesta foto representa d'una manera perfecte la música de dins el plàstic. a punt d'ofegar-te, però somriguent, amb una agonia tranquila. si, una agonía tranquila, això és slint.

jo també sóc un pixapins (lliurepensador, esclar)

2007-01-13T07:55:00.000-08:00

temps estimat que perdreu llegint-ho: 1 minut

13 de gener. dissabte. 2007...el meu gos em mira i no sé qué vol que li expliqui... així comença una nova no-aventura d'en xavi. però no comença aquí. comença fa una estona, no sé cuanta ben bé... m'he trobat amb que havia acabat de fer el resum d'un llibre d'història de la música, veient-me abocat a iniciar l'estudi de l'exàmen del dilluns, una merda de temari que em motiva menys que un alt càrrec administratiu a correus (per dir algo). preferiria ser un carter de poble mil vegades!

davant aquesta merda de perspectiva m'he posat les ulleres de sol, he desprecintat el paquet de camel del calaix, he triat un cd variat, he agafat el cotxe i he emprès una no-aventura per petites carreteres de l'empordà, desviant-me a temps de la carretera que em du a girona. he seguit les carreteretes, he baixat la finestra i he ensenyat el colze als arbres que conformen els boscos que envolten les carreteretes. però les carreteretes no em permetien viure tan perillosament com desitjaba i...he entrat als camins! això si que ha estat una aventureta, camins...ja no recordaba qué era un camí, però si recordaba tots els camins pels que he passat... (molt anys d'infantesa acompanyant al meu pare pel bosc quan no tenia res a fer). no sabia pas on em duien, i a més procuraba no mirar els cartellets aquests per la gent que va amb bici a disfrutar del bosc. quina poca gràcia hauria tingut llavors...ja no m'hauria sentit perdut al bronx...assetjat per porcs senglars i guardia civils... només m'han seguit dos gossos (lliurepensadors, esclar), que debien seguir l'harmoniosa música a tot volum que sortia del cotxe (the divine comedy, cat power, belle and sebastian, jarvis cocker, yo la tengo, ronnie spector etç). segurament més d'un caçador s'ha cagat en la meva puta mare per espantar-li les víctimes. i ojo...no tinc res en contra dels caçadors, però tampoc res contra els porcs senglars i conills. sóc un element falsament neutral. com els suïssos supsoso... però sense tanta pela. ha estat divertit...sobretot quan pensaba on polles dec ser? en un moment d'aquest de no saber pas on era m'han entrat ganes de pixar...he parat el cotxe i he escollit un pi. si, he fet el pixapins! els de poble també pixem als pins...no sé perqué els hi diem exclusivament als de barcelona... jo també sóc un pixapins!

l'aventura s'ha acabat ràpid...al cap d'una estona he tornat a trobar asfalt...era a un poble vehí i m'he sentit trist veient que habia acabat tan a prop de casa, i m'he dit...bueno...torna-hi. has d'estudiar, i aquest cop sense que t'entri la risa tonta.

fins aquí la no-aventura d'en xavi carreras el 13 de gener.

en ducillo ja ha marxat, pel que sembla no li interessa el que li explico. serà gos! (lliurepensador, esclar!)

2007-01-13T04:29:00.000-08:00

és sens dubte una de les cançons d'quests (meus) dies

CAT POWER - the greatest

2007-01-10T06:27:00.000-08:00

aquesta frase dels standstill la trobo flipant i m'han vingut ganes de compartir-la amb tots vosaltres. a la vostra salut. brindem

a través de tu risa la vida me pide perdón

(standtill-1,2,3 sol, de l'lp vivalaguerra)

weezer - el scorcho

2007-01-10T03:41:00.000-08:00

m'ha costat trobar aquest videoclip. no tinc el disc al qual pertany el tema i no en sabia el nom. només sabia que el clip molaba i que un del grup sortia amb la samarreta del barça de la temporada 1993-94. que gran. el tema, el video, el detall de la samarreta. ara jo puc tornar a estudiar, missió complida. salut, petons i abraçades!

2007-01-09T04:19:00.000-08:00

de vegades em sento com una ampolla perduda enmig del mar i de vegades com un mar tancat dins una ampolla.

xavi carreras sota l'inspiració de sr. chinarro.

p.d: em ve el riure tonto quan veig que encara tinc els apunts al davant.

today is the day...pfff

2007-01-09T02:32:00.000-08:00

hola, sóc xavi panero. és possible que em recordin d'altres entrades al blog com "no tan sols hi ha sols a l'altre cantó de la capa d'ozó" o "corazón de melon, corazón de crostón". avui parlarem dels exàmens, aquest sitema injust d'avaluació de coneixements adquirits. mai m'han agradat. però ara m'agraden menys que mai. els odio. em descentren de les coses importants de la vida. hi ha coses que em poden ocasionar fugazes faltes de respiració, però els exàmens no. quan suspengui els exàmens que faré seguiré respirant. tota la vida els hi donem massa importància, quan són altres les coses que realment importen. les persones. hi ha algo més important que les persones en les nostres vides? no . i te apunto desde la fila de atrás...quiromántico... (perdoneu aquesta entrada sense avisar d'una frase de sr. chinarro...és que l'estic escoltant)

parlavem dels exàmens, de l'humillació dels exàmens. em posen a prova. volen saber si he estudiat alló que m'han dit que estudiés. no els faria. us juro que no els faria si no fos que sóc un cobard i un submís. però reconec les dues coses. reconec la meva misèria, que molts i moltes mai reconeixeran. no sóc prou valent per agafar la bossa i fotre el camp de l'universitat deixant els exàmens enrere. però admet-ho que en tinc ganes, que això és el que hauria de fer. si n'aprovo algún prometo que intentaré no estar content. no vull estar content a partir de la plasmació de la meva submissió voluntària. almenys això no. altres coses són les que han de fer que pugui estar content. un somriure, una abraçada, una reprimenda d'una amistat que vol el meu bé. un bon concert. o un mal concert. una passajada sota el sol. mirar el cel blavíssim des de la platja de sant feliu de guíxols. cosetes que em poden fer esta content. una nota no. encara pretenc tenir un bri de dignitat.

però bueno....today is the day

nosoträsh - arte

2007-01-08T03:13:00.000-08:00

avui estic donosti sound. vull tornar a donosti. passejar per la platja sota un cel gris (parapapapa). esciure missatges ocults a la sorra, missatges que no entengui tothom. escoltant family als cascos. o els le mans. potser la buena vida. segurament també aventuras de kirlian. també les no donostiarres nosoträsh.potser pujaré el turonet i arribaré fins al crist del capdamunt. potser li escupi a la cara. potser li pinti NEU!... vull tornar a passejar per donosti. però he cambiat d'opinió. posaré un clip de les asturianes nosoträsh!

decidit. vull tornar a donosti escoltant nosoträsh
tanco els ulls...tres segons, i ja hi sóc

MTV BAD, MEPUNQBLOG GOOD

2007-01-06T13:58:00.000-08:00

ANTHONY AND THE JOHNSONS - hope there someone

SNAPCASE - typecast modulator

THE CHEESE/LES AUS - scooby dude

TENDER FOREVER - take it off (directe de la tele francesa)

SLEATER-KINNEY - jumpers

GIGOLO AUNTS - the girl of yesterday (versió de la chica de ayer de nacha pop)

NUEVA VULCANO - la venda negra

SUPERCHUNK - fishing

2007-01-06T02:30:00.000-08:00

se tu mismo, repetimos una y otra vez, pero para ser yo mismo como tengo que ser? tengo que usar las manos o puedo usar los pies? tendre que ser mas claro, si lo hago, quien me va a entender? (subidón)

LOS PLANETAS

THE VELVET UNDERGROUND - femme fatale

2007-01-06T01:55:00.000-08:00

possiblement el millor grup de là història. els més grans. amb les millors cançons. i aquesta potser n'ès la millor. la més gran.

MATÍ DE REIS 2007

2007-01-06T00:57:00.000-08:00

m'aixeco, tinc mal de coll i mal de panxa. els virus o el que sigui es ceben amb mi. ara i aquí. el plàstic del tatuatge m'ha caigut, i he embrotit els llençols de negre. sembla com si de dins meu sortís mugre. l'imatge no deixa de ser desagradable. tinc molt mal de coll. poca jaqueta, molt fumar i fred, pim pam. parlant del tuatuatge, suposo que m'hauré de posar crema més dies dels indicats, sempre he estat de cicatrització lenta. fumo massa. fumem massa. tots els que fumem massa acabarem podrits.

però és matí de reis, no hi pensava ja. és tan irrellevant. taaaaaaan. potser per fi he acabat d'entendre que tot allò calculat en euros no té cap valor. la matrícula d'una carrera universitària, uns complements de roba, tecnologia punta barata, un cotxe, una col·lecció de cd's (bueno, això no ho sé!)... els reis no m'han dut allò que jo volia. perqué els reis no són prou poderosos per fer aqauestes coses. tan sols es poden ocupar de portar petites merdes materials que et proven de fer més feliç 10 minuts i tornar a deixar-te buit per dins inmediatament.

suposo que l'eror és voler-ho entendre tot. suposo que l'error no sóc jo. ni ningú. sinó la combinació. ahir em vaig ficar amb el cotxe per carreteres més petites que jo, i em vaig tatuar unes paraules més grans que l'univers. acaso fue un error, coti? i lo del matí fue un error paulina? i tu que en dius julieta, fue un error despertar?

si em vaig tatuar va ser per dir mira, veus la cicatriu? fot mal. escenificació del dolor quan no tens ganes de plorar.

vaig a estudiarl, molt moltíssim de la hóstia ;)

SOBREDOSIS

2007-01-03T12:09:00.000-08:00

STANDSTILL

RITES OF SPRING

AT THE DRIVE-IN

de viaje -.-.-.- los planetas

2007-01-03T04:27:00.000-08:00

blai, em demanes caña, em demanes dc però el que em ve de gust de penjar al blog és pop granadí. el pop de los planetas. de viaje de los planetas. hi ha qui diu que és una oda a l'amistat, hi ha quid iu que a l'amor, hi ha qui diu a les drogues...

només sé que és el que em ve de gusta posar-la, ja fa anys que disfruto aquesta cançó, feu-ho també vosaltres fidels lectors/es. abraçades i petons per tothom. un altre dia poso dc sound. jurat.

2007-01-01T07:28:00.000-08:00

perqué no només hi ha flames al bosc. està sonant the portrait, de delorean. es dia 1. any 0

el sol pentina els teulats vells del poble. les campanes de l'esglèsia semblen les llàgrimes de déu, admirant les fulles seques i grogues que encara no gosen caure de l'arbre del jardí de casa. ara sona sunday morning, de la velvet underground, i tot i ser un monday afternoon...avui, tot avui no deixa de ser un sunday morning, molt molt agradable. és gener. l'esglèsia ja no plora. riu. no sé si amb mi o de mi, però penso que riu de l'arbust que sobresurt de dins una caseta de rajols que hi ha a la parcela del costat. les fulles esdevenen més dures que els rajols d'aquesta caseta que la tinc només com a 20 metres i no hi he entrat mai. serà que no m'interessa. serà que sé el que m'interessa. serà que aquesta entrada és una merda, com totes les que faig de ressaca. em sap greu 5-6 fidels lectors/es.

em faré un porro i apagarem el cervell. encara no sé com, resulta que no tinc paper, però se'n trobarà...

LO BUENO DE LA VIDA SUELE SER LA PEOR, PUES TE HACE SENTIR COMO UN PATAN

(lliure adaptació d'un vers d'un tema de la buena vida)

UN DELS POSSIBLES TRACK-LISTS DEL MEU ANY,

2006-12-31T11:01:00.001-08:00

gilda - música dispersa
the portrait- delorean
sunday morning - the velvet undergroun & nico
winter in the hamptons - josh rouse
hormigas y cigarras - la celula durmiente
not just words - the black heart procession
buenas cosas mal dispuestas - la buena vida
enjoy the silence - depeche mode
out of reach - the get up kids
make out - tender forever
then if i'm weird i want to share - tender forever
quiromantico - sr. chinarro
i run - rosie thomas
small tings - lali puna
atmosphere - joy division

-------------------------------------------------

the wishbones - delorean
gone - atom rhumba
muscle museum - muse
such great heights - the postal service
off center - french toast
jumpers - sleater-kinney
so many animal calls - q and not u
años 80 - los piratas
place position - fugazi
el mar de la tranuilidad - sr. chinarro
here today, here tomorrow (ramones cover) - yo la tengo & ronnie spector
even tough - gigolo aunts
el grito de la mariposa - una sonrisa terrible
the supremes - stop in the name of love
soft bulletin - the flaming lips

---------------------------------------------

child's christmas in wales - john cale
dins auest iglu - antonia font
te echamos de menos - dorian
petit homenet - joan miquel oliver
like eating glass - bloc party
reunion en la cumbre - los planetas
mountain top - daniel johnston
les mitgeres al descobert - sanjosex
llàgrimes i petons - pau riba
si, quiero - standstill
unfinished sympathy - massive attack
buddy holly - weezer
la copa de europa - los planetas
time is running out - muse

2006-12-31T02:17:00.000-08:00

No us perdeu el curtmetratge L'arrel del meu problema una mica més cap a baix del blog

<>>><<<>

papallones...suposo que avui em veig cursi... o confòs...o aburrit...no sé...

2006-12-30T10:30:00.000-08:00

L'arrel del meu problema - Àlex Almarza i Roger Lleixà (Treski Productions)

2006-12-30T07:23:00.000-08:00

q and not u - so many animals call -esto es punq mamá!

2006-12-28T02:38:00.001-08:00

q and not u - so many animals call

2006-12-28T02:38:00.000-08:00

2006-12-25T11:37:00.000-08:00

I can see in your face, your live it's a big DISGRACE...

(HORMIGAS Y CIGARRAS, LA CELULA DURMIENTE)

a MI? es a MI? hablas

CONMIGO?

porque detras mio no veo

NADIE MÁS...

b.s.o - la buena vida, soidemersol

Hay carreteras incluso en el cielo (sr.chinarro entrevistat per erik de los planetas)

2006-12-25T04:22:00.000-08:00

que n'aprenqui l'albert om d'entrevistar! quines preguntes, quines respostes! com es nota que son planetas y chinarros!

rumbonegro

2006-12-24T14:47:00.000-08:00

em cal l'aire del gener, aquell aire menys viciat. l'aire acompanyat per uns tímids minuts més de claror, vencent les penombres màximes del desembre, toscament tapades per un excèrcit de bombetes de colors que t'exigeixen ser feliç. potser totes les petites bombetes enceses representen totes aquelles petites amistats apagades, potser per falta d'aire, potser per falta d'implicació. diuen que la nit de nadal és la més llarga de l'any. realment es fa llarga. es fa llarga perqué vull que s'acabi, no ho dubtis. vull que es faci de dia. demana, demana, demana però no donguis...ja m'explicaràs com t'anirà. si, no t'quivoques, la història em sonarà. sinó em sonés no estaria aqui fent-me la víctima, tot i que formalment provo de fer-me el culpable. quan em posi al llit tancaré els ulls i imaginaré gener. un matí assoleiat, sense ni un bri de vent, fen un cigarro a les escales de la facultat, com a mínim serè i reposat, entenent alguna cosa, per aparentment intrascendent que pugui semblar. passarà alguna amistat, ens saludarem, potser cambiarem unes paraules, potser unes mentides, potser uns somriures. el matí en qüestió no serà la hostia, però serà millor que la nit més llarga de l'any. m'emociono pensant en la senzillesa dels dies que vindran d'aqui poc. quan us sentiu una merda escolteu-vos quiromántico de sr. chinarro. flipareu. i no sé...necessitava escriure aquestes quatre cosetes que realment em farà molta vergonya si algú se les llegeix, però no ens enganyem, si realment no tingués l'intenció que algú ho llegís no ho penjaria al blog.

quina tarda més tonta!

2006-12-18T07:34:00.000-08:00

la biblioteca sembla plena de llum molesta. de mosquits de llum molestos. qué sona? sr. chinarro, nueva vulcano, nacha pop, smiths. perqué sonen? no ho sé. l'ordinador s'ha tornat boig, una mica com jo. estic nerviós i no sé d'on venen aquests nervis. sembla que no em pugui concentrar en res. només amb algú. que dur. he d'estudiar, això em diu el sentit comú, el xavi responsable, però no tinc ganes d'estudiar i a fora...ai a fora! fa un dia d'hivern preciós. i em tanco aqui entre parets velles, en comptes d'anar a passar la tarda en un parc del bari vell amb dones belles. qué és això a que li dic vida?quina broma de mal gust m'estic gastant...em pregunto sovint. si sembla una mala pel·lícula! vol dir això que sóc un mal guionista? és l'explicació més plausible que se m'acut. me'n vaig a fer un cigarro sota la fred d'aquest dia d'hivern.

jo... qui fos un bon guionista!

SR. CHINARRO --- 4 CITES

2006-12-16T14:39:00.000-08:00

Grans frases d'Antonio Luque, més conegut com a Sr. Chinarro. No diu tonteries.

A mí lo que me gusta es grabarme el disco en una cinta cuando lo termino y ponérmelo en el coche. Eso es lo que me gusta de la música".

Yo no sé lo que hace un A&R... ¿meterse cocaína?

Es que es un pitorreo. Primero te llaman genio, que es como decir que estás loco o eres gilipollas. Esa es una imagen que a mí me ha servido de bien poco. Luego como soy un genio y me emborracho... Mire usted, ¡De quince a cuarenta años se emborracha todo el mundo! Y ni genio ni influencias, yo vivo en la historia, y eso es un camino. Y uno entra en el camino y sale cuando sale, pero hay que conocer el camino. Y sale un chavalito de dieciocho años escribiendo críticas y la lee uno de treinta y dos y la considera como cierta. Y eso es un error. Porque el crítico ha de conocer ese camino

Yo copio, ¡copio! descaradamente un montón de cosas y nadie se entera!

Si hasta Jesús Llorente (jefe d'aquarela, segell discogràfic de sr.chinarro de 1993 fins a 2003) ha escrito que se parece al ´Pornography´, cuando a mí ese disco no me gusta. Y cuando Arab Strap tocaron en Sevilla el año pasado yo juro por lo más sagrado que me salí a mitad del concierto a tomarme un cubata. ¡Y no porque sea un borracho, sino porque estaba hasta la polla!...

Acuarela va a encargarse de la editorial, luchando con la SGAE. Suerte, Noemí.

Yo creo que se trata de un sueño casi; conseguir que una multinacional se preocupe por algo más que las cifras es, más que una batalla, una guerra a la que hay que ir ebrio. Brindemos pues. Confiemos en ellos. Si todo va mal en ese negocio tendrán que pensar en algo. Que piensen un poquito en mí. Nosotros vamos a atacar creyendo en nosotros más allá de nosotros, como los pueblos de verdad, ¿no? Brindemos otra vez. Medallas ya.

Ahora espero que el siguiente (disc) sí sea algo más claro para la gente. Estoy pensando en hacer algo accesible, pero de verdad. El problema es hacerlo accesible y bueno, que es difícil hacer algo para mucha gente y que no sea grosero. La misma palabra lo dice: grosero, grosor, masa, muchedumbre. .. está todo relacionado, sobre todo para un misántropo como yo, que con la edad ya me empiezo a dar cuenta. No sé como quedará el próximo disco, espero no acercarme al ridículo

Paso yo- Sr Chinarro (Antonio Luque)

2006-12-16T10:40:00.000-08:00

[s'ha de conèixer aquest home, s'ha de conèxier la seva música, la seva poesía, amb el seu humor, les seves sortides impossibles d'entendre... SR.CHINARRO...ETS MOLT GRAN!]

Paso yo

Por la ladera de la menta clara,
como una regadera, paso yo.
De todas las películas pasadas,
de una pasada nueva, paso yo.
Paso del rincón,
ni castigo ni lección.
Paso yo.
De la naranja media y la otra entera
(No hay nadie que le quiera) paso yo.
Ante el pasillo de los días que nos quedan,
sentado en la escalera, paso yo.
Paso del rincón,
ni castigo ni lección.
Paso yo

SIGUR ROS - TAKK- HOPPIPOLLA

2006-12-13T08:06:00.000-08:00

LA BANDA SONORA NO ORIGINAL DEL (meu) 2006

2006-12-11T14:01:00.000-08:00

THE VELVET UNDERGROUND DIANA ROSS & THE SUPREMES GIGOLO AUNTS ANTHONY AND THE JOHNSONS DEVENDRA BANHARD MISHIMA FAMILY AVENTURAS DE KIRLIAN JOY DIVISION STANDSTILL SR. CHINARRO SIGUR ROS FRENCH TOAST NACHO VEGAS JOSH ROUSE KRAFTWERK NEU! LE MANS Q AND NOT U RADIOHEAD THE BOMBORAS UNA SONRISA TERRIBLE GNARLS BARKLEY FLAMING LIPS DRIVE-BY TRUCKERS LES AUS MORRISSEY ETTA SCOLLO

I L'ANY SEMBLA SER QUE S'ACABARÀ ENGANXAT A JOHN COLTRANE I TOM WAITS

parlant d'standstill

2006-11-29T14:01:00.000-08:00

lloc: camp de fútbol de de vilartagues, sant feliu de guíxols.
data: 10 d'agost de 2001
hora: 22.00

data de la meva primera presa de contacte amb standstill, amb en blai. el disabte també va venir en costey per veure randy. i randy va ser increible, ens coneixiem les cançons, les vam corejar, vam passarnos-ho molt molt bé... però el recorda que s'ha anat fent més fort és el del concert d'standstill. ara farà cinc anys. doncs bé, ara estic escoltant el vivalaguerra, el nou disc d'standstill. i més que els records, són les sensacions viscudes aquell 10 d'agost del 2001 el que estic tornant a sentir escoltant els nous temes.

em ve al cap una idea clara. són els mateixos. són els mateixos malgrat els nombrosos canvis en la banda. són els amteixos tot i haver cambiat d'idioma i haver cambiat el so del grup a cada disc. repeteixo, són els mateixos. i quan ho dic, ho dic referint-me que la banda no ha cambiat en res d'allò de veritat essencial, allò que definieix en última instància... l'ànima de la música. perqué la seva música segueix mantenint una contundència brutal, aquella contundència que no necessita tenir un so agresiu, perqué la música en si és agresiva. la seva música segueix sent sorprenent a cada instant. amb matisos que deixen de ser matisos, per passar a ser brillants moments de música. i tot allò en que et fan pensar les cançons és brillant, la seva certa ambigüetat és inquietant, i avui en dia inquietar-se cada vegada és més rar, dins aquest afluent de accions superflues i que encara no ens creiem que viatgem, resultant el fet que inquietar-se en alguna cosa tan poc productiva com pensar i raonar en perqué et fascinen unes cançons, sovint sembla fer alguna cosa prohibida.

standstill em segueixen flipant. d'això és del que parlava. amb standstill sempre he tingut sensació d'estar escoltant un secret. el secret millor guardat. i aqui no em vull referir a les copies que venguin. ni ho sé. i si que sé que no són uns desconeguts. però igual que altres bandes, els considero un secret. no sé si la sensació es va veure potenciada al concert al mig del bosc, que ho vaig trobar fins i tot emocionant...

s'ha acabat el disc i tot el que em ve de gust comentar-vos és que els standstill són la mateixa banda que tota la vida, que tot allò que ens havia enamorat a tots ho tenen igual i potenciat, que mai no han deixat de fet bona música, en la maqueta, en el the tide, en en ionic spell, en el memories collector, en el the latest kiss, en l'standstill s/t i en el vivalaguerra, a més d'alguna altre coseta que no de tenir... són uns putus referents en quant a evolució formalmantenint la mateixa essència.

girona, 28 de novembre de 2006.

vivalaguerra

2006-11-20T11:01:00.000-08:00

hay dias de mayo mas lluviosos que los de abril ( nacho vegas )

també hi ha dies més llargs que d'altres. de més tristos. de més durs. de més solitaris. de més foscos. de més prescindibles. espero que demà no sigui com avui, que ha estat més llarg, trist, dur, solitari, fosc i prescindible que de costum.

admeto que avui ha estat un dia marcat per un barat pesimisme.

admeto la meva part de culpa.

ho admeto tot.

fins i tot admeto el patetisme d'escriure aquestes paraules al blog en comptes d'enterrar-les.

admeto que existeix un refugi. però no diré on.

ho torno a dir. ho admeto tot.

demà només vull estar content. una mica.

sóna... how it feels to be something on--- sunny day real state

CAÇA DE BRUIXES A VILADAMAT

2006-11-19T08:58:00.000-08:00

Fa tres anys, a Viladamat es va crear una comissió de festes amb la voluntat d’enriquir la vessant cultural i festiva del poble. Aquesta comissió la formem els joves d’edats compreses entre 16 i 25 anys.

En els últims anys, una de les activitats en què hem participat és la Quina del poble, engegada per l’AMPA, ja fa molts anys, i en la qual també hi col·labora el FC Viladamat. Aquest any, i per primer cop, hi haurà dues quines a Viladamat. Això és així perquè l’AMPA s’ha negat a treballar amb la comissió de festes, ja no només en la Quina, sinó en cap camp de la vida cultural del poble. Per tant, la comissió de festes farà dos dies de Quina (que no ha pogut escollir) totalment per separat dels dies de l’AMPA.

Per què aquest rebuig a treballar conjuntament? És una pregunta que ens fem sovint, i des de fa temps, la comissió de festes. De fet, no ens sorprèn que això passi ara, perquè ja fa temps que percebem una actitud agressiva i obsessiva cap al jovent des d’aquesta associació i part de l’equip de govern. Només se’ns acudeixen respostes de caire polític i de problemes interns del consistori municipal. Cal tenir en compte que alguns membres de l’AMPA formen part de l’equip de govern, els quals discrepen (com és normal dins dels marcs polítics) de les iniciatives d’una altra formació política del poble: la CUP. No és cap secret, i menys tenint en compte que Viladamat és un poble petit, que la CUP i la comissió de festes comparteixen alguns membres, de la mateixa manera que l’AMPA i l’equip de govern també ho fan.

Aquest fet comporta que des de l’AMPA es confongui l’activitat de la comissió de festes amb l’activitat de la CUP, cosa que no deixa de ser un gran error, i, sense cap motiu, se’ns intenta apartar de la vida cultural i festiva del poble sense que l’equip de govern faci res per aturar aquest procés de segregació. On aniran a parar els petits municipis si, des de l’autoritat local no es mou un dit per potenciar que el jovent, motor de la continuïtat dels pobles, participi en la vida local? Com acabarà el nostre poble si es permet que actituds totalitàries com aquestes enfonsin les ganes de treballar de la gent jove? Des de la comissió de festes demanem que se’ns deixi integrar lliurament i de manera autònoma dins Viladamat, un dret que sí que tenen la resta d’associacions del municipi. Si no s’acaba amb aquesta caça de bruixes, Viladamat, el nostre poble, no té futur.

Dúnia Riera i Xavier Carreras, presidents de la Comissió de Festes de Viladamat

ENDERROCK SON UNS NA*IS

2006-11-19T06:33:00.000-08:00

Sóc Xavi Panero, és possible que em recordin d'altres entrades al blog com ara "en el parc caga des d´'un homeless a un caniche" o "el rock es música de abuelos". avui engego l'ordinador per parlar d'una revista musical catalana, que ja duen 13 anys als carrers, L'ENDERROCK. suposem que van nèixer (i sobreviuen avui en dia) pel boom del rock català (sempre he dit que és millor dir-ne rock en català però bueno.... estil musical realment molt pobre vist amb una mínima perspectiva històrica, però no eswcric per criticar uns artistes que, agradant-me o no la seva música, la feren lliurement per la gent que els volia escoltar.

el pitjor són les sequeles, com aquesta revista pretesament seria que és l'enderrock. la meva opinió és que la revista tení el seu moment i que sobrepassar-lo no és més que un error. parlar d'allò que no és el teu camp de coneixement és un error (i un exercici de tenir més cara que esquena vendre-ho). però el que trobo realment fort i desagradable és segregar la música segons d'on prové. A l'enderrock trobem una secció de DISCOS INT i de DICOS CAT. es sembla certament desagradable, a més de que ofereixen tan sols una cara de plana als discos internacionals (no em vull creure que en tot el mes de novembre s'hgin editat només 12 discos al món!!!) i dues cares de plana a DISCOS CAT.

arribats a aquí, ho puc trobar malament, però passable, que facin aquesta distinció,o sigui, un criteri molt equivocat i prou. però tot seguit me n'adono d'algo certament desagradable, molt desagradable! a la secció de DISCO INT n'hi ha de TOKYO SEX DESTRUCTION, SIBYL VANE i EL CHICO CON LA ESPINA EN EL COSTADO. Per favor! que el chico es de la bisbal! que els TOKYO son de Vilanova i la Geltrú i les SIBYL VANE d'algún poble proper a Barcelona. pensem un moment... MMMMMMMMM ahhhh cap dels tres grups canta en català, per tan, dins la lògica de enderock no són grups catalans, per tan jo qué sé, un tal PERE GIFRE (per exemple) seria considerat estranger si canta en castellà per l'enderock.
per altre banda, a la secció de DISCOS CAT hi trobem un parell d'artistes bascos. però per favor, bascos i catalans sóm la mateixa nació! ens sembla dir la basquitis de merda que tenen tants cercles de la societat catalana. Perqué uns nois de Vilanova i la Geltrú són qualificats de disc intenacional mentre que un basc és cualificat de disc català?

no té cap mena de lògica! per mi, ja no té cap lògica fer la divisió, ja que la música no hi hauria d'entendre de nacionalitats, però si la vols fer, fes-la bé, no la facis com et surti dels collons.

.PER QUAN LA DEMANDA DE PURESA DE SANG A LA ENDERROCK?

.FINS QUAN SEGUIRAN TRAIEN MÚSICA DOLENTA SIMPLEMENT PER SER EN CATALÀ?

.FINS QUAN UN ARTISTA CATALÀ NO PODRÀ VALORAR L'OPCIÓ DE CANTAR EN LLENGUA NO-CATALANA SENSE CAP MENA DE PROBLEMA NI DIFERENCIACIONS ABSURDES I...ANAVA A DIR UNA COSA MASSA GROSSA.

NAZIS!!!NAZIS!!!NAZIS!!!NAZIS!!!NAZIS!!!NAZIS!!!NAZIS!!!

PRAYER MORRISSEY

2006-11-18T05:50:00.000-08:00

LA MUERTE

2006-11-05T10:24:00.000-08:00

fa molt que no col.loco aqui, esta vuestra casa, un troset de padre de família...i he cregut oportú triar aquest cacho...surten la muerte i en cuagmire de petitets...casi inmillorable jeje A QUE SI FREAKY?

prohibit perdre's la samarreta de LA MUERTE

ESTIC MORT

2006-11-05T10:06:00.000-08:00

hola sóc xavi panero, pot ser que em recordin d'altres entrades al blog com "no haurien de deixar fer-se àrbitre a un torero fracasat" o "aunque mil moscas coman mierda...la mierda sigue sin estar buena". el tema d'avui és el meu lamentable estat ocasionat per les barraques. o m'estic fen gran o cada any cansen més...veritat com hi ha món que estic morint-me en un agonitzar molt cardat jaja

com que aquest agonitzar noem permet treballar ni fer res de profit aquesta tarda fosca i freda de diumenge m'he fet una llista mental de totes les coses que puc arribar a fer estant de resaca per obviar mirar-me algo del cole...

-mirar-me MOLTS capítols de padre de família
-berenar dues vegades
-sortir a fer mil cigarros
-mirar un parell o tres de vegades si algún dels tres lectors/es ha escrit algo al blog, cosa poc recurrent...
-intentar (inútilment) escoltar tota la música que he robat involuntàriament de la xarxa durant la passada nit
-enviar música per e-mail... a traició
-llegir la rockdelux
-i finalment flipar amb l'univers de 12twelve

...

dormir o fer vida social...pa que?

salut i punq, disculpes per la lamentable entrada...és d'aquelles que realment no hauries de fer...però que has de matar el temps.

apa salut

FUGAZI-WAITING ROOM //sobren les paraules

2006-11-03T06:01:00.000-08:00

BUNBURY & VEGAS - DÍAS EXTRAÑOS

2006-10-25T12:11:00.000-07:00

MONDOSONORO BAD // SANTFELIU FEST GOOD

2006-10-21T08:50:00.000-07:00

hola, sóc xavi panero, pot ser que em recordin d'altres entrades al bloc com "esto es punq mamá" o "me gusta el olor de sangre reseca en las camisetas de los de arkangel, huele a...sangre reseca". Avui els parlaré sobre una la típica publicació que te l'agafes bàsicament per dues raons:

1- és gratis

2- ABANS hi havia anuncis amb un cert bon gust i que quedaben "macus" a les parets del teu cuarto de pis d'estudiants.

va... i 3- pel que sembla de vegades hi ha algun redactor amb un cert bon gust musical. de vegades, no s'emocionin.

doncs bé. els parlaré de mondosonoro i el poc respectuós tracte que donen al hardcore. se'n poden anar a tomar pel cul, en concret en francesc feliu per esciure la crònica que va escriure del santfeliu(hardcore)fest2006, i l'equip redacor (redactor jefe i aquests càrrecs pajilleros) per permetre que tal crònica es faci, es dugui a imprempta i la gent ho pugui llegir.

comencerem pel menys greu. valoracions de grups. aquest punt és molt subjectiu, però no deixaré "d'indignar-me" per valorar els FRENCH TOAST com un grup falt d'enjundia i titallar-los de revoltijo musical. a mi personalment em van encantar senyor Feliu. i més criminal és definir el directe de nothink com POCO DESTACABLE. una cosa és que quedés poca gent, l'altre que fos poc destacable. clar que potser vostè és d'aquelles persones que valoren un grup per la gent que els escolta. va ser un directe HARDCORE EL DE NOTHINK. durant la seva actuació la paraula HARDCORE tornà a sorgir als cartells. i si per ell PLANS MISTAKEN FOR STARS fou el millor...jo crec que foren lo pitjor. i hi ha més afirmacions purament musicals sobre les quals hi vomitaria, però bueno.... vomitaria més sobre algunes consideracions de nivell estructural o filosòfic del festival.

qué pretèn dir amb l'obscur i lamentable parràgref seguent?

llegados a la décima edición ya es hora de pensar en conclusiones que conduzcan a la toma de decisones importantes. porque está claro que un festival como el de sant feliu necesita ir a más. dar otro paso adelante para no anquilosarse en sus coordenadas acutales y así poder resplandecer de manera adecuada, o al menos, con algo mas de luz que la mostrada en esta pasada edición. [...] sin ir más lejos, así, con aséptica corrección es como se presentaba el primer día.
Francesc Feliu (mondosonoro)

tot un seguit de despropòstis si senyor. el fetival de sant feliu no necesita anar a més. a més que? més publicitat? més inversió? més grups que surtin al mondosonoro? no necessita anar a més, està prou bé com està. de fet, potser millor si anés una mica a menys. encara aniría millor. perqué pel que sembla ha anat "a menys" en aquests últims anys (entenent anar a menys en els paràmetres mondosoñorials) i el festival ha millorat. més no vol dir millor i menys pitjor. pot ser més pitjor. perqué amb la demanda d'anar a més jo m'imagino que vol dir agafar sponsors que fiquin pasta per portar grups de "primer nivell" o altrement dits "caps de cartell". pel que sembla és OBLIGATORI una jerarquia ben marcada en un cartell. no mola això de tenir majoria de grups "pesos medios" (poètica del redactor francesc feliu, no meva). s'han de fer dos grupuscles. el de grups "no caps de cartell" i el de "si caps de cartell". encara que no ho posi al cartell, segueix sent un festival de hardcore. i no diré res més. s'hauria d'entendre per si sol el concepte que vull transmetre.

el festival està bé com està. així que no vinguin a tocar el que no sona amb peticions "d'anar a més", de no "anquilosar-se" o de "fer un salt qualitatatiu". perqué hi ha massa gent que confón qualitatiu amb quantitatiu, i això és MOLT PERILLÓS, senyors del mondosonoro.

i tanco aquesta entrada amb dos punts:

1- no diré el nom complet de la revista mondo****** una altre vegada, ja els hi he fet prou publicitat.

2- torno a donar les gracies als organitzadors del festival, que tot i fer coses d'una manera que jo considero equivocada, fan una gran feina, i el festival no deixa de ser un gran regal per tots. només espero que no es deixin influir per opinions com la de la revisteta de torn.

salut i punq

aquesta entrada l'he fet massa ràpida i breu. tinc molta feina de la uni, però feia dies que volia dir aquestes cosetes. ja les he dit. repeteixo...salut i punq

VOTS NULS

2006-10-15T09:19:00.000-07:00

hola, sóc xavi panero, és possible que em recordin d'altres entrades al blog com "papa, a l'altre cantò de riu venen heroïna?" o "Sant Pere Pescador és multiculturalitat i lo del raval són tonteries...". Avui els parlarè sobre un tema que m'inquieta de ja fa temps.

COM EXPRESARÉ EL MEU VOT NUL A LES ELECCIONS A LA XENERALITAT?

Opcions------------------------------------------------------------------>

1- amb una frase enginyosa... no sé... "m'agradaria que la meva novia fos tan guarra com els nostres líders polítics". Trobo que aquesta seria prou adient.

2-amb una falsa papeleta ben currada amb l'scànner fen la teva pròpia llista electoral. S'imaginen un partit polític, posem-li per exemple PA (Partit Autocrític) compost per Pau Riba, Bunbury, Isabel Coixet, Loquillo, Peter Griffin, Joel Joan (com a mascota), Miquimoto, Albert Pla... També sería vàlid colocar-hi amistats, enemics, fins i tot persones mortes. Aquí val tot!

3- una foto d'un jugador de fútbol. Per exemple Gattuso o una vella gloria com Beckenbauer.

4- una foto d'una noia despullada, com diu el blögermaster edgar cantero.

5- una frase a l estil stewie griffin, de l'estil de "no m'heu pogut enganyar cabrons!"

6- la teva foto de carnet.

7- una rodanxa de botifarra. Pringós, però clar.

8- algo divertit i accesible dins un sobre que us trobeu per barraques. Que les eleccions cauen en barraques!

9- un missatge per les persones de la mesa. Si els coneixeu clar...

10- una foto de l'Ian Curtis

11-un panfleto d'un restaurant xino

12- tapes de iogurts, dels que diuen que fan cagar, com les eleccions.

13- amenaça de mort, amenaça d'amor...

14- una foto de l'últim viatge que hagiu fet.

15- una foto del candidat del partit que en última instància i amb una pistola a la nuca haurieu votat.

16- una foto del candidat del partit que en primer lloc haurieu botat d'un vaixell al mig de l'oceà atlàntic.

17- un dibuix obcè

18- un paper negre, el que sería un vot en negre...una nova opció de vot a considerar...

19- sargantana morta

20- paper amb "mai ens podrem comprar un pis"

hi ha tantes opcions per dir que aquest sistema i les opcions que ens dònen ens semblen tan buïts de continguts i tan tan poca cosa...i que això ens preocupa, que no tanquem els ulls. Hi ha tantes maneres de dir que tot s'està fen malament...

TRES TIPOS DE GENTE

2006-10-11T14:44:00.000-07:00

tres tipos de gente, la que entiendo y la que no (nueva vulcano)
el tercer tipus sóc jo, ja que faig les coses de la gent que no entenc, pero entenc el que faig, però no perquè ho faig, o deix-ho de fer-ho.

sóna BUNURY& NACHO VEGAS

sóc xavi panero, recomanant edgar cantero

2006-09-23T14:17:00.000-07:00

hola, sóc xavi cantero, és possible que em recordin d'altres entrades com Només un discurs de montilla pot ser més avorrit que un disc de gerard quintana o Ja no vull entrar a discoteques. avui el motiu de la meva crida és no és la de tocar els collons parlant de mala música, no us pretén torturar a vosaltres, 3 fidels lectors/es que llegiu el bloc, el vostre amic xavi cantero

i què deu ser això que ens sol recomanar xavi cantero? us preguntareu...

una hipoteca? ... no

un gimnàs? ... tampoc

que estudieu historia? ... no, per déu!

jo,xavi cantero, blogger, bueno, persona que portra un blog, blögerperson en danès, reconegut per vago a l'hora d'escriure al blog, us vol recomanar el blog de los miserables, encara més vagos, però infinítamen més genials. de fet, no cal comparar-los amb un blog mediocre com el neupunq per tal de veure que és un blog genial, cosa que avui en dia es fa molt...lo d'haver de comparar alguna cosa mitjanament decent amb algo mediocre per dir que és genial.

Subnormal número 1 : uau, que genial aquesta piscina pública

Subnormal número 2 : si tio, a més comparant-la amb les tristes instal·lacions esportives de somalia...

los miserables és una creació genial. ús deixo el link d'una entrada (per cert, la primera que vaig llegir) que em va encantar i des de llavors faig freqüents incursions al blog esperant una de les infreqüents entrades que hi publiquen.

http://fanzinemiserable.blogspot.com/2006/06/mi-voto-nulo-poltico.html

des d'aquesta pàgina podreu anar a les entrades de tota la historia del blog. espero que us agradi. crec que us partireu la caixa, la veritat.

salut i punq

10 RAZONES PARA RESPETAR A LOS PLANETAS

2006-09-23T07:04:00.000-07:00

a l'emule, pel que sembla s'hi troba de TOT. de la web www.mondobrutto.com , treiem aquest divertit text escrit per Dildo de Congost (¿?). bueno, resumint, que aqui xavi panero només transmet, no crea res. salut! us deixo amb les primeres 3 raons per respectar a els planetas.

1-Son muy machotes.Los Planetas, es decir Jota Rodríguez, Florent Muñoz y sus músicos de acompañamiento (sean quienes sean) tienen más groupies que cualquier otra banda de sonido "independiente". Después de los conciertos, enfebrecidas señoritas de todas las edades se ponen a revolotear alrededor de la zona de camerinos, con la vaga esperanza de dormir esa noche con Florent, con Jota o, en el peor de los casos, con alguno de los músicos. Y tal es el carisma y el aura que rodea a estas superestrellas cuando se suben a un escenario, que a las chicas poco les importa que Florent sea poco amigo de la ducha, o que Jota no sea excesivamente agraciado y también aborrezca el agua. Como ellos mismos reconocen, autojustificando su permanente estado de desaseo, "es que somos un poco hippies". Pues bien, esa imagen desgarbada y agorrinada, pero muy masculina, calienta a las chavalas independientes mucho más que la de unos señoritos modernísssimos duchaditos, afeitaditos y vestiditos de punta en blanco (como, sin ir más lejos, Astrud). Y si el nuevo guitarrista-suplente no sale ni en los videos, ni en las fotos promocionales del grupo ¿qué importa? El caso es que se sube a la palestra con Los Planetas y, sólo por eso, ya tiene un polvo, piensan las fans.Incluso la agitanada May, único miembro femenino que pasó por el grupo, se llevó al codiciado Javier Aramburu al huerto valiéndose de su condición de planeta. O si lo prefieren, al revés (otra concesión con motivo del Especial Mujer): May se benefició a Aramburu porque hacía las portadas de los Planetas. Bromas aparte, lo cierto es que, en cuanto la formación estable del grupo se redujo a dos, los músicos "for hire" de toda España empezaron a ir a misa y rezar como condenados, con la esperanza de recibir el santo privilegio de ser contratados por Jota y Florent para una gira. Este milagro significaba tres cosas: cobrar unos más que generosos honorarios, poseer todas las sustancias estimulantes que pudieran meterse y tener a todas las chicas que consiguieran atender. Hasta que el cuerpo aguante. Con deciros que Raul Santos (el segundo batería que se les acopló, hoy más conocido como Supercinescene) abandonó a una popular novia suya en cuanto se fue de gira con Jota y cía... Las razones que, presunta y aproximadamente, Megaraúl le dio a la pobre desgraciada para deshacerse de ella fueron tan llanas como previsibles, algo así como "tía, voy a ser legal contigo, lo siento mucho pero es que te tengo que dejar porque me voy de gira con Los Planetas y ya sabes lo que eso significa, que tendré muchas chavalas distintas cada noche". No sé, me parece muy poco creible este vil rumor que me contó uno de mis soplones, porque estoy convencido que Raúl es un caballero español, pero ahí queda como buen ejemplo de un hecho indiscutible: las tías van a Los Planetas como las moscas a la mierda.Quizás se deba a su condición de saciados el hecho de que los textos planetoides apenas toquen el sexo y casi siempre hablen de amor o de emociones (naturales y artificiales, claro). Porque Jota, como un Klaus Kinski de andar por casa, está harto de aplacar su ansiedad con sexo, sexo y más sexo, y sólo necesita un poquito de amor. Un amor que, al parecer, ha encontrado en los brazos de su actual compañera sentimental, a la que asegura serle muy fiel. Y Florent ídem de ídem. Si no lo veo no lo creo.En fin, las escasas letras lúbricas que poseen los Planetas bastan para hacerse una idea de por donde van sus disparos seminales. Ya en "Mi hermana pequeña" (ese afortunado cruce entre El último de la Fila y The Jesus and Mary Chain con título mangado a Chandler que les dió a conocer), Jota tenía la santa osadía de bromear con el espinoso tema del incesto, cuando decía "yo me esfuerzo porque sea la chica más feliz sobre la tierra / y por las noches ella me recompensa" o, en ese estribillo calcadito del "Something's wrong" en el que Jota exclamaba "¡no la quería golpear y ahora no se donde está!". Y el Defensor del Menor, que acosó recientemente al artista Antonio de la Rosa o al fanzine "Mundo depravados" por mucho menos, no dijo nada: eran otros tiempos y Los Planetas aún estaban enterrados en el más profundo de los undergrounds.Más explícitos todavía serán en "10.000" (pelas, claro, aunque los críticos más despistados se hicieran los suecos), donde se esboza una cinematográfica pero elíptica descripción de las posibilidades amatorias de dos prostitutas adolescentes (el estribillo "¿quieres hacerlo con mi amiga? tiene quince años ya" tiene delito). O en "La máquina de escribir", un blues eléctrico donde, amen de robarle inconscientemente el título al gran Jean Cocteau (bueno, Dinarama hicieron lo propio en "La voz humana", pero conscientemente), Jota le pide a una "dulce y tierna niña" que le haga marranadas; eso sí, muy finamente. Pero con un par de planetas. Y luego, como tercer ejemplo, tenemos "Algunos amigos", preciosa cara bé de "Segundo premio", con una letra en la que pasan del sexo a la violencia, que no deja de ser el reverso tenebroso de la líbido: Jota se jacta con la tortura china (a golpes y cuchilladas) de una compañera imaginaria, haciendo gala de una encantadora misoginia. Y eso ahora, que el tema está de rabiosa actualidad y se condena sin paliativos. En fin, que, si bien valdría como himno editorial para la imprescindible revista yanki "Answer me!" (especializada en regodearse con el tema de la violencia criminal y los abusos sexuales), no recomiendo la escucha de "Algunos amigos" a las mujeres que hayan sufrido malos tratos por parte de su pareja... y no les haya gustado. Pero, en fin, por buenas que sean, que nadie se tome demasiado en serio las letras de los Planetas: la mayoría son pura ficción autobiográfica.
2-Carecen de malas canciones.Los aficionados al pop-rock español y extranjero estamos muy acostumbrados a sufrir. Normalmente, nuestros grupos favoritos empiezan con un disco redondo y, cuando están apunto de sacar el segundo, ya se empieza a oír que va a ser malo. Y normalmente resulta ser nefasto, y el grupo se estrella o saca un tercero, ya casi de incógnito, tras lo cual se va desinflando poco a poco hasta la disolución. Sin embargo, con los Planetas ocurre todo lo contrario: cada disco es mejor que el anterior. Se arriesgan, haciendo funambulismo poprockero sin red, y aun así triunfan, no se caen y se salen siempre con la suya. Sus devaneos entre el ruidoso rockazo del primer disco ("Super 8", 1994) y el eclecticismo popero y algo flojo del segundo ("Pop", 1996), desembocaron en un tercero ("Una semana en el motor de un autobús", 1998) absolutamente impecable, conceptual, poprockero y, como diría Suso Llorente, más Planetas que Los Planetas. Y todo ello aderezado con un buen puñado de singles con unos cortes inéditos tan endiabladamente grandes como los "inéditos". Porque ésa es otra, Los Planetas no tienen "temas" de relleno, es más, carecen de canciones malas... sí, incluso las más largas y psicodélicas superan con creces el listón. Y eso, amigos míos, es algo que muy pocos grupos nacionales han conseguido: un repertorio con todo bueno. Aunque no nuevo, pues Los Planetas copian como bellacos pero, eso sí, como bellacos con buen gusto. La inmensa cultura musical del grupo, su amplio conocimiento de la historia del pop-rock de acá y allá, les permite hacer continuos guiños y copieteos a sus grupos favoritos, reconstruyendo sus canciones de forma tan personal que, a menos que seas un verdadero "Del Sur" freak, te resultará imposible rastrear todas y cada una de las apropiaciones u homenajes que llevan a cabo. Por eso, no voy a enumerar todos y cada uno de los artistas que, desde Bob Dylan hasta Mamá, han influido en Florent y Jota. La lista ocuparía todo un "Mondo Brutto" y, además, os será mucho más cómodo echar un vistazo al libro de Llorente (ver razón 9).¿Será también bueno su próximo álbum? Mmmmm, según se rumorea, Jota, Florent y compañía ya no tendrán que irse fuera a grabar su nuevo disco, que seguramente se editará en el temido año 2000. Ni siquiera se verán obligados a desplazarse hasta la Capital de España para mezclar las canciones, pues están montando un superestudio en su Granada natal, para no tener que moverse del pueblo y, quizás, para alejarse del vicio de la gran urbe (¿desintoxicación a la vista?). Hacen bien, pero resulta difícil otear su futuro. ¿Les ocurrirá como al Señor Chinarro, y alumbrarán un álbum más arraigado a su terruño? ¿Se le notará a Jota el asento andalú? ¿Alquilarán las guitarras de Raimundo Amador o los coros de Los del Río? No sé, lo único que puedo intuir es que el próximo disco de Los Planetas será el mejor de todos: más raro, más difícil, más imperecedero, más profesional, más sincero... y más Planetas (risas enlatadas).
3-Sus canciones son ideales para hacer playback en casa.Pablo tiene diecisiete años y ha tenido la mala suerte de nacer feo, gordo, torpe, grasiento y tonto en los noventa, la era de los cuerpos danone, la simpatía obligatoria y la inteligencia emocional. Pablo no tiene amigos, los chicos se ríen de él, y las chicas lo consideran invisible. Los padres del chaval tampoco lo miran demasiado: apresados en una aplastante jornada laboral y en una espiral de compromisos sociales, cuando llegan a casa están demasiado cansados como para ocuparse del "inútil" de su hijo, aunque de vez en cuando le dan un grito ("¡a ver si haces amigos o te pones a trabajar o te echas novia de una puta vez!"). Para colmo, al pobre chaval le ha tocado vivir en una metrópolis agresiva, implacable e inhumana como el Madrid de Manzano. En fin, que los vigorosos himnos adolescentes de Los Planetas no parecen estar escritos para este chico pero, sin embargo, él se los sabe todos de memoria. Pablo no se identifica para nada con las letras de Jota pero, mientras espera llegar a hacerlo algún día, vive dentro de ellas, escapa de su miserable realidad sumergiéndose en ese mundo tan real para otros, pero que a ojos de Pablo es pura ciencia ficción: salir con chicas, follártelas, echarlas de menos cuando te dejan, tomar drogas, ir de putas, correrse juergas con los amigos... Como en una suerte de realidad virtual sónica, Pablo vive todo eso y mucho más en las canciones de los Planetas.Junto a la masturbación, el pasatiempo preferido de Pablo es el playback. Todos los días, se encierra en su cuarto después de comer, se enfunda una camiseta de rayas, agarra una raqueta, baja la cabeza y, durante horas, hacer playback frente al espejo imitando a Jota o a Florent (según le pille el día), mientras suenan en su equipo las canciones de su grupo favorito. Así, durante unas horas Pablo es feliz, y realmente se cree que es él, y no Jota, el que canta esas canciones, el que ha escrito esas letras, el que toca esas guitarras, el que se pone hasta el culo de buenas sustancias y el que moja las bragas de millares de princesitas indies adolescentes y sudorosas. Entre oleadas de intenso placer provocadas por el pop-rock planetoide, Pablo se siente como el chico de la canción de los Monochrome Set, y sueña que es una estrella y que la gente le dice que es genial tal como es, que no cambie ni adelgace nunca. Y también que las marujas le paran por la calle y le sueltan un "por favor, ¿podrías firmarme un autógrafo para mi niña? es que me la tienes loquita, ¿sabes?". Una calurosa tarde de verano, mientras sus compañeros de clase disfrutan de sus vacaciones bañándose en piscinas, viviendo bonitos romances o yendo al Parque de Atracciones en pandilla, Pablo está, como siempre, encerrado solo en casa, escuchando a Los Planetas. Hoy cumple dieciocho años y ha conseguido dos compañeros que le harán pasar una tarde distinta, aunque sean sintéticos: un tripi y un gramo de cocaína. Pablo ya no aguanta más, está harto y quiere probar algo nuevo. Así que se come el tripi y se empieza a meter rayas de coca. Luego pone "Una semana en el motor de un autobús". Cuando el disco llega a su fin, Pablo ya se ha metido toda la farlopa y el ácido ya le han subido a tope. La mezcla entre las dos sustancias ha tenido un efecto devastador en su organismo: Pablo se ve corroído por la paranoia, ve horrores por todas partes y oye risas dentro de su cabeza. Risas que se ríen de él. Mientras "La copa de Europa" suena por última vez en su equipo, Pablo, tenso como una raqueta, siente cómo se le va durmiendo el brazo izquierdo, a la vez que un agudo pinchazo le aguijonea el corazón.Hospital Gregorio Marañón, doce y media de la noche. El doctor Martínez confirma a los desconsolados padres de Pablo las causas de la muerte de su hijo: infarto provocado por la mezcla de varias drogas aún por determinar. La madre, entre lágrimas, empieza a gritar: "¡Joder, la culpa la tienen esos malditos discos que escuchaba! Ese grupo de drogadictos ¿cómo se llamaba?" Y el padre contesta "Los Planetas, nuestro hijo ha muerto por culpa de Los Planetas". Lo que, en su desconocimiento, no supo apreciar el necio padre de Pablo es que, por el contrario, su hijo había vivido gracias a los Planetas. Hasta que llegó el día en que se cansó y prefirió estar muerto que aburrirse así. Y es que tres discos y un puñado de singles, por buenos que sean, no son suficientes para llenar toda una vida.(Nota: todo esto me lo acabo de inventar. Cualquier parecido con personas, situaciones o hechos reales es pura coincidencia).

BON WHISKY I MALA MÚSICA

2006-09-15T15:49:00.000-07:00

hola, sòc xavi panero, és possible que em recordin d'altres entrades en aquest blog com ara ser mediocre pot molar més que ser una estrella del rock o el nudisme es (indiscutiblement) el futur. sóc xavi panero. ho havia dit? a més tinc un primo segon, un amic anomenat albert panero, un altre amant de la mala música. les converses que tenim solen acabar parlant de música, sinó hi comencen ja...és el que té ser aficionats a la mala música, aquella de la que ningú en parla, i que irremediablament n'has d'acabar parlant tu. és el que passa per no molar-te la bona música.

avui, per messenger, hem parlat de músiques. del seu grup (citaria el nom per fer-ne publi vilment, però crec que no en tenen...ESTO ES PUNQ MAMÁ!) , de Q and not U, dels smiths, nosoträsh, le mans... evidentment nueva vulcano (és impossible obviar el tema parlant amb Albert Panero!)... i d'altre mala música, massa per recordar-la. i aquí ve la gràcia de la conversa, o el que a mi m'ha fet gràcia. en un moment de la conversa he exclamat hi ha tanta música...de vegades crec que massa... en un to clarament dénunciant l'injustícia divina. lamentant-me de no poder arribar a escoltar tota la música d'aquest petit i absurd món en que vivim. no conec música etíop! ni tampoc conec música feta a els anys 30 a suecia! merda! albert panero, en observar la meva desesperació i inconformisme pre-nadó m'ha respòs és com entrar a un bar i intentar beure't tot l'alcohol de la barra. tan marevallosa frase m'ha emocionat profundament, i és que en panero petit té clase el cabró! seguint amb el paral·el alcohol-música ha dit com que veuràs q és materialment impossible sortir d' aquell bar bebente tot l'alcohol sencer... i mentre albert panero es pensava la continuació de la resposta, l'aquí present ha respòs has de buscar el whisky mes car. frase que a l'albert li ha molat, i a mi també, perquè enganyar-vos fidels 4 o 5 lectors/es...

com passa sovint a la vida, ens adonem del significat de certes coses quan ja han passat, del significat de certes persones en la teva vida quan han marxat, i de certes músiques quan el grup s'ha dissolt...així doncs...en el moment de finalitzar la frase que tan ha agradat a albert panero he vist la llum. a la vida hi ha molta beguda. busca el whisky més car i molt probablement acertis. doncs també hi ha molta música. busca la mala música i acertaràs.

the panero's

LE MANS - CANCION DE TODO VA MAL

2006-09-15T15:14:00.000-07:00

enigmàtic nom. enigmàtica cançò. enigmàtic clip. ara que tot s'acaba i tot comença és l'hora de dir que tot va malament. per cert, què vol dir ENIGMÀTIC?

HC

2006-09-11T06:33:00.000-07:00

estic AFONIC de corejar les cançons que em són conegudes i les que no, he saltat sobre espatlles desconegudes, la SUOR, meva i d'altres m'ocupa tota la pell, empapant-me la roba. tinc BLAUS a braços i cames. sinó m'hagués tret les ulleres les tindria trencades. BROKEN GLASSES! samarreta encartronada als meus peus. BAMBES FORADADES!!! orelles saciades. he ballat, he saltat, he corregut, he disfrutat, s'ha creat un món paral·lel durant unes poques hores on les normes les posem nosaltres. on els límits els posem nosaltres. on ens sentim més joves del que som, i una mica més lliures del que se'ns deixa ser. on el dolor desapareix per respecte, on els de dalt no són més que els de baix. aquí és on vaig nèixer ...HARDCORE

ARA SI QUE SI...

2006-09-05T02:34:00.000-07:00

...QUE VENIM! (LA MÚSICA I JO)

TE ECHAMOS DE MENOS GIRONA

2006-09-04T10:44:00.000-07:00

Avui ha passat algo important i alhora intrascendent per mi. He entrar per primer cop al nou pis on residiré com a mínim els pròxims nou mesos amb trastos per començar a fer del pis un lloc habitable. Plats i altres objectes de cuina, un cendrer, pocs cd's, una caixa de la qual desconec el contingut, una manta i un ventilador (¿?). No hi ha tele per ara, per tan encara és una casa tranquila. Realment tranquila ha estat l'estona que he gastat fent un cigarro al banc del balcó (si! tenim un banc al balcó!). He sospesat la possiblitat de trucar algú i ensenyar-li el piset i xerrar una estona però he cregut millor fer vida social quan estigui més o menys instal·lat al pis, o sigui, espero que demà. És el meu cinquè any a Girona i el tercer pis en que estic. Crec que és el més acollidor, és petit i lluminòs, amb les parets pintades de colors. Un moment realment extrany ha estat el d' entrar pel portal del bloc carregat amb les caixes i creuar-me amb els meus nous veïns, en aquell indret desconegut per mi (he hagut de buscar dissimuladament l'ascensor...). He pujat i he entrar com si allò no fos casa meva, amb cautela. He obert com un foraster tots els calaixos i armaris de la casa i m'hi he trobat una mica de tot, el més valuòs unes 20 caixes buides de cd...merci antics ocupants del pis! La veritat és que m'aniràn molt bé. Demà portaré el gruix de la música cap a Girona. Uns 600 cd's...bufff. No sabeu lo que pesen els fills de puta... És divertit veure com cada septembre pesen més i ocupen més volum. En vas acumulant durant tot l'any i arriba un punt anual en que dius...coi, quants de discos...però en vull més, molts més, aqui en veritat no n'hi ha. I penses en tota la nova música que amb una mica de sort arribarà a ocupar els prestatges del pis...però tot i així et jures que no seràs tan compulsiu en la compra, tot i saber que aquest jurament no val per res. Minuts abans estaves pensant com estalviar diners d'aqui i d'allà per poder anar més sovint al moby disk o a la botiga de l'estació a buscar gangues que agafen pols entre la shakira i l'alejandro sanz. crec que parlava sobre el nou pis, però pis significa girona, girona significa estudi, passejades a la deriva, porrets...i tot això significa inevitablement música. per cert, com podeu veure acabo de despatxar les majúscules. fora!

he decidit per unanimitat que tinc ganes de tornar a girona. tinc ganes de veure tota la gent que sé que estarà a girona, els excerverins, la gent de l'entorn excerveri, la gent del bar de la facultat, la gent de classe, toranr al cercle....i sobretot també tinc ganes de veure la gent que per pel que sigui no estaràn a girona. sabeu qué sona? te echamos de menos -de dorian-

HUMILMENT RECOMANO IMMENSOS GRUPS

2006-08-22T15:45:00.000-07:00

FUGAZI-tot # LOS PLANETAS- casi tot!!! - NACHO VEGAS- tot #AINA- tot! # ZEIDUN- fins a la mort # NO MORE LIES-tot!!! # SMITHS - sempre al cor! # BLACK SABBATH - 5 primers lp's # SLINT-spiderland - ELS PETS-tot!si si...tot! # MÚSICA DISPERSA!!! # THE VELVET UNDERGROUND-the velvet underground & nico...white light/white head # ANTONIA FONT-a rússia...alegria...taxi...batiscafo katiuscas # SNAPCASE-progression trought unlearning...tipecast modulator # REFUSED-the shape of punk to come...refused are fucking dead(dvd) # NEUROSIS # CORN FLAKES-tooooooot! # HHH- tot tot tot # KRAFTWERK-tot # NEU!-tot! #LEONARD COHEN # JOY DIVISION-tot!!!! segur que em deixo coses, però tinc soneta...bona nit

MOLARIA QUE PASSÉS...PERÒ NO PASSA... (plagi de Mi plan secreto #5)

2006-08-21T13:46:00.000-07:00

#que JOY DIVISION toquin al meu funeral #haver nascut mentre MOGWAI efectuaven un cresendo a la sala # que FUGAZI toquin al claustre de la facultat i que els alumnes ens revoltem cremant els despatxos dels professors sense passió per l'ensenyança#anar a l'infern acompanyat pels BLACK SABBATH tocant el vol.4 al compet#que en CALVIN cobri vida i es faci amic meu#que RANDY toquin el dia del meu aniversari intercalant cançons del you can't keep a good band down i el human atom bombs#que les cançons d'ANTÒNIA FONT es facin reals, vives#que en MORRISSEY em dediqui un disc a mi i a tothom a qui jo li dedicaria#que es tanquin les portes de l'ajuntament i comissaria de mossos de girona amb tots els seus "habitants" dins#que viladamat sigui com el poble de les CHICAS GILMORE#que soni SLINT als vagons de renfe i metro#que renfe i metro siguin GRATIS#que els creadors de PADRE DE FAMILIA i PADRE DE FAMÍLIA MADE IN USA creiin una altre serie#que FUGAZI treguin nou disc#que tornin a fer nous capítols de FRIENDS#que BILL WATTERSON em dibuixi una tira de CALVIN&HOBBES especial per mi#que el món es revolti a ritme de JOHNY CASH#que REFUSED realitzin el seu frustrat últim concert al pati de casa meva#que arribin extraterrestres i ens ensenyin a conviure en ANARQUIA#que la noia que més m'agrada em faci cas...##################################

COSES BONIQUES DE FER UN DIA ABURRIT D'ESTIU EN EL QUE NO ES TREBALLA

2006-08-21T13:08:00.000-07:00

Hola, sóc Xavi Panero, és possible que em recordin d'altres entrades com "Els veïns són només aptes per l'hivern" o "Aquesta tardor els francesos no ens faràn caure les fulles dels nostres arbres"... avui els parlaré d'aquells dies de xafogor intensa que són els dies d'estiu... i és que es veu que avui en dia està prohibit aburrir-se!la societat no ho té ben vist!S'han de tenir hobbis!Collons!!!!

-Ordenar els discos per ordre alfabétic.
-Ordenar els discos per un ordre cromàtic tot observant-ne els lloms.
-Mirar 3 capítols seguits de Padre de Família.
-Escoltar Antònia Font.
-Rellegir antics i mítics fanzines com Escupe al alcalde, Piohosa's, Sunrise zine o el Mi plan secreto...
-Exigir públicament que reposin Magnum, El equipo A, Dallas, Pacific Blue, Rosanne, Urgencies, i al 33 Daria.
-Buscar una ombra pel poble per mantenir una conversa amb algu, podent-la mantenir perfectament dins una casa fresca i còmode.
-Intentar amb totes les teves forces dormir fins que no pots més.
-Mirar les fotos que no has fet d'un viatge.
-Buscar totes les xapes que tens escampades per robes, capses, sota el llit, tauleta de nit, sota el plat...tinc un problema amb les xapes.
-Flipar amb les lletres d'en Joan Miquel Oliver. Artista!
-Llegir TOTES les tires de Calvin&Hobbes que trobi per internet.
-Estar atent a tota l'iconografia que t'envolta pensant en un futur tatuatge.
-Revolcar-me per terra mentre faig veure que miro la tele. En veritat estic jugant amb uns mitjons, fen volar la meva imaginació.
-Veure'm 4 o 5 litres d'aigua i passar-me el dia pijant.
-Inventar-me paraules.
-Parar la fresca amb un bon cilindre nicotínic invadint-me els pulmons.
-Observar el desordre i no fer absolutament res per solucionar-lo.
-Llegir la tira de Calvin&Hobbes de La Vanguardia. De pas potser llegir-me el diari.

en definitiva, l'estiu s'acaba, però no ens enganyem, això no matarà a ningú.

P.D. Potser a un homeless

SANT FELIU FEST 2006 DIVENDRES

2006-08-20T03:28:00.000-07:00

KISSIN' COUSINS - música a la idea!!!(uan de les frases mítiques al viatge ohhhh yeaaahhh), molt molt a l'idea. punk a mil revolucions per minut, cançons que desprenien adrenalina pels quatre costats, un cantant carismàtic i amb una potent veu....quina manera de començar el divendres!

DAÏTRO- emo francès, caòtic, és l'únic que us puc comentar d'ells, no vaig estar gaire atent al seu show, del qual me'n van parlar bé.

FRENCH TOAST- la meva gran raó d'assistència al festival la suposaven tres yanquis de washingotn dc, i la veritat és que no em van decepcionar, així com tampoc em van donar més del que m'esperava. m'esperava molt d'ells, i molt em van donar, però ni una dècima més...el concert va estar molt bé, clavaren les cançons com déus, anant bastant sobrats, no de sobrats. la nota divertida del concert foren els continus canvis de rol sobre l'escenari dels tres membres de la banda,. un tocà els tres instruments i cantà, un tocà bateria, baix i cantà i l'altre guitarra, baix i cantà. lo bó del tema és que a part d'una sol cançò, el ritme i qualitat del concert no disimuí, anà evolucionant com un concert "normal"... finalment, melodies i d.c. , amb això no necessit-ho res més amics/es!

MONOCHROME- els vaig estar mirant una estona i a primera vista puc dir que la nova cantant està bastant més bona que la d'abans. però això no toca, toca parlar de música!parlem de música, vaig veure unes 5 cançons, de les quals dos eresn antigues, del festival de 2002. van estar bé, sonant més intensos que fa 4 anys, amb més desparpajo sobre l'escenari i amb menys pretensions.

PLANES MISTAKEN FOR STARS- amb l'Albert vam passar ABSOLUTAMENT d'ells. per lo poc que els vaig sentir em van semblar una taca negre dins el festival d'enguany (COLLUNUT!) i en Blai, que pel que sembla els hi va fer una mica de cas, ens va corraborar la nostra sensació.

THE WEAKERTHANS- a cada festival hio ha una sorpresa en majúscules, aquest any ha estat sens dubte la banda canadenca the weakerthans. toquen un folk-rock amb actitud irremediablement punk des d'un segell com g7 commite (propaghandi) músicalment implecables, guitarreros, a estones slowly a estones desbocats...amb una veu al capdavant lleugerament nasal, amb un cantant darrere que no parà de riure en tot el concert, demostrant una actitud tan sana com agradable pel públic, que ho captà ràpidament, demostrant tot el seu amor i gratitud a un grup que vingué a donar-ho tot, i que tot ho rebé del públic. IMPLECABLES

THE LOST PATROL BAND- arriba el moment més morbòs de la nit. surt a escena Dennis Lyxsen, cantant dels fucking dead rufused. no vaig poder evitar sentir una mínima sensació (no per mínima menys repugnant) de fan. sobreposat a que el frontman del grup fos tal cantant de tal grup, el concert em va dir dues coses. en dennis millor sense quitarra que amb guitarra, i dos, que és un grup amb un 70% de cançons acceptables i un 30 % de cançons realment molt bones. potser ens esperavem una mica més, però el concert, objectivament, no va estar malament, però sincerament no crec que es mereixés una hora tan bona per tocar, jo l'hauria doenat als french toast. renegar del passat però vire'n és una paradoxa no creus Dennis?

DELOREAN- els encarregats de tancar la nit. mai els havia vist en directe i no esperava tan del seu concert. me'ls imaginava amb més històries electròniques sobre l'escenari, però la veritat és que hi havia una guitarra, un baig i una bateria, i després un teclat amb pedals i tal. uau, és un grup de rockque són techno, tinc ganes de ballar però em quedo mirant com es mouen dins l'escenari, tal com qualsevol grup ortodoxament rock. la gent va ballar, fins i tot va fer moshing. amb els delorean realment es va fer de nit. pedazo d'intensitat que ens van oferir. the shape of punq to come? no estaría tan mal pues...

MERCI ALS ORGANITZADORS DEL FESTIVAL PER AQUEST REGAL ANUAL.MERCI!!!!!!!!!

SANT FELIU FEST 2006 DIJOUS

2006-08-12T06:32:00.000-07:00

Un altre agost, un altre festival de Sant Feliu, i ja en van 6. I aquest sisè ha molat, bastant més que d'altres des del 2001. El cartell d'enguany prometia bones estones de música en directe, diversitat d'estils, transmetetent bones sensacions. Molt bones. Com sempre, entre grup i grup miradeta a les parades de música que any rere any s'entossodeixen en deixar-me sense un duro. Però bueno, repasem les bandes que vana cutar al fest!

TWO DEAD CATS- foren els encarregats d'obrir el fest, el dijous a les 20.00, però hi vam arribar tard, amb el que tan sols vam veure la meitat del concert. Van despertar l'interès de la gent. Tot i que a mi l'estil de música que fan no m'acaba d'agradar, en directe no em van desagradar gents, se'ls veia amb molte ganes de passar-s'ho bé i de donar una bona sensació. Sempre defensaré la participaciño de bandes locals al festival, potser és una de les millors caracterísitiques que té. Que no la perdin mai!

THE EYES- Molta expectació per veure aquesta banda formada per ex-membres de Maple, Uziel, Standstill... gent veterana i curtits en això de donar concerts, amb el que ens van oferir un show molt contundent i molt clavat. Cançò rere cançò ens van fer crèixer una mica el cabell a tots mentre repartien heavycore per tothom. Molt soroll i molt ben fet, amb molt bones cançons i un cantant amb registres. Ens ho vam passar bé.

IF LUCY FELL- Des de Portugal, If lucy fell foren l'única banda no estatal de la primera jornada del festival. Els lusios demostraren que a l'altre país de la península saben el que és el hardcore de l'escola refused. Com a curiositat el cantant manejava un instrument a base d'ones que controlava aproximant i allunyant la mà d'una antena. Molt curiòs.

GOULS AND GOSTS - Grup amb membres de No More Lies, Madee i ex-Crossword, grup nou, que presentaven en exclusiva el seu primer LP. Personalment, m'agraden més qualsevol de les bandes de les que provenen. Simplement no em va enganxar, però el directe fou bo, ben executat i a estones amb notable intensitat per ser un grup jove. No em va agradar, però em van donar bon feeling.

NOTHINK - Per mi, les vencedors de la nit. Tenen un molt bon primer LP i el seu directe no em va defraudar gens. Intensos, coordinats, amb un so fent justícia a l'increible resultat sorgit dels Ultramarinos a càrrec de Santi García (que pujà a fer coros a una cançó). Transmeteren molta honestedat i amor a l'art. És com si per una estona en el cartell del fest hagués hagut de tornar a sortir la paraula HARDCORE. Si senyor. La barreja de Nothink de sons pròxims a bandes com NO MORE LIES, FOO FIGHTERS O A ROOM WITH A VIEW resultà excitant i enriquidor per acabar la primera jornada del "mejor festival del mundo" en paraules de Nothink.

2006-08-12T06:18:00.000-07:00

SLINT A LAS CHICAS GILMORE (FOX)

2006-08-10T03:37:00.000-07:00

Hola, sóc Xavi Panero, és possible que em recordin d'altres entrades com Yo le dicté Imagine a John Lennon o A Matt Groening le chiflan Good Charlotte, però avui estic aqui per parlar de Slint i Las chicas Gilmore.

Slint era un grup de música i Las Chicas Gilmore és una serie nord-americana que passa la Fox. Està ambientada en un poble del pal "aquí encara som més anglesos que no yanquis". Las chicas Gilmore són mare i filla. La mare súper jove, va amb la filla a sopar fora i són molt amigues, parlen de nois i tal. La nena és molt intel·ligent i té un cert encant, com tota la serie, que respira un aire inofensiu alhora que agradable, molt agradable. Com s'ha dit més enrere, no deixo de veure la serie com totalment infoensiva, d'entreteniment pur i dur "para toda la família", per dir-ho d'alguna forma, tot i que la veig més orientada cap al públic pre-adolescent i i post-adolescent. A veure si algú sap en quin es troba el vostre inestimable amic Xavi Panero... Tornem a les chicas!

Com veieu la serie m'agrada, trobo que transmet un cert bon gust, de seguida vaig veure que hi havia un interès per part dels creadors de deixar clar que els hi agrada la música. Hi ha una amiga de la filla Gilmore, una coreana bastant sonada que digué ella mateixa "la música indie es mi vida". Crec que és fan de Belle and Sebastian. Però ahir...ahir amics va passar una cosa bruuuutal! La Rory, la filla, se'n va anar a buscar en Jess, un bon noi molt intel·ligent amb fama de gamberro i problemàtic, a la gran mansssssana, si si, Nova York. I pam! rimera sorpresa agradable, en Jess porta una samarreta on hi diu HARDCORE KIDD...fantàstic, ja l'imagino escoltant Sick Of It All a tota hòstia al CBGB. Al seu costat la Rory porta una bonica vestimenta de col·legi privat escocès...faldilla de cuadres , jaqueteta i totes les coses que ja sabeu.

Perdoneu aquesta narració tan...desestrucutrada i amb un ús tan poc ric del lèxic de la bonica llengua catalana. Lo millor del capítol arriba quan en Jess du a la Rory a una botiga de música on "el tio que la lleva es una auténtica enciclopedia del punk". Unes escenes una mica basurilles i patapam, ja som a la botiga de música amb els nostres dos joves personatges. Jess, tot encuriossit, li pregunta al de la botiga mentre agafa, si, ara arriba el moment, l'LP de Slint, l'Spiderland, dioooos, quin subidón SLINT IN MY TV! "slint, qué hacen estos tios?", pregunta en Jess, i el paio li respon "punk críptico con un primer lp en el 89 y un segundo en el 91, que es este que tienes en las manos,en el 94 sacaron un par de canciones inéditas..." sense ni tan sols mirar a en Jess, que inmediatament deixa el plàstic allà on l'ha trobat i es gira ja que la Rory-exultant- troba un LP de The go go's, el grup preferit de la seva mare quan tenia l'edat de la filla i el compra. Mentre Slint, el gran grup, queda aparcat -una vegada més- allà, mort de fàstic, esperant que potser al cap d'un parell d'anys algú se l'endugui a casa. Com va dir algú, no sé qui... "grups del món, toqueu i toqueu amb passió, però heu de saber que mai sereu tan bons com Slint"

Ok, disculpeu aquesta sortida una mica freak. Això si, si tal botiga existeix, algún dia hi vull anar, i comprar aquell LP d'Slint, i guardar-lo com un tresor, enterrar-lo per Viladamat i fer un mapa, marcant una X, com a les pel·lícules de pirates que la veritat, no m'agraden tan com Slint, però també.

PER SINÓ HEU ENTÈS EL TEXT, SIMPLEMENT TRACTA SOBRE UN SUBIDÓN DEGUT A A QUE SURTEN CITATS ELS GEGANTS SLINT EN UNA SERIE QUE M'AGRADA, I A MÉS MOLT COMERCIAL, LAS CHICAS GILMORE.

BE PUNQ

ALEGREU-VOS UN MAL DIA

2006-08-07T04:48:00.000-07:00

Si teniu un mal dia, o una d'aquelles èpoques d'estat d'ànim baix, en que no tens del tot clar el que vols i el que no vols i totes aquestes coses...mira aquest senyor japonès com té un mal dia de veritat...és d'Hiroshima, no us diré res més. A somriure....ja!

EL EQUIPO A ... A PADRE DE FAMÍLIA

2006-08-07T04:41:00.000-07:00

BIN LADEN ENROLLAO EN SU CUEVA

2006-08-07T04:04:00.000-07:00

VILADAMAT CREMA

2006-08-05T17:40:00.000-07:00

VILADAMT CREMA

"Cuando los judíos vuelvan a Sion i un cometa sobrevuele el cielo en el octavo mes de del año de Satanás, Viladamat arderá. EL APOCALIPSIS LO PROFETIZÓ"

MUSE - MUSCLE MUSEUM

2006-08-05T17:36:00.000-07:00

DEDICAT A : L'ESTER...EVIDENTMENT!!!

MÚSICA DISPERSA

2006-07-27T03:31:00.000-07:00

Fou per pura casualitat que vaig saber que existia MÚSICA DISPERSA, grup barcelonés de finals dels 60. Vaig trobar una resenya de la reedició del seu únic disc a una rockdelux. Mesos després, mentre havia d'estar fen un exàmen de recuperació vaig trobar i inmediatament comprar el disc al Moby Disk. Evidentment, no me'n penedeixo.

Eren un grup absolutament desconegut per mi, com per molta altre gent, suposo, llavors i ara. Però amics i amigues, MÚSICA DISPERSA fan una música marevallosa, sincera, imaginativa, terriblement avançada al seu moment i geografia. Molts que es creuen ben moderns no els hi arriben a la sola de les sabates a aquests monstres que deuen rondar cap als 55-60 anys.

Aixó no impedeix que siguin uns perfectes oblidats, unes hombres del passat que transmeten complicació. Complicació massa bona i positiva per aquest món neci i permanent i voluntariament amnèsic. Les autèntiques personalitats genials i exageradament peculiars no tenen lloc en un món mediocre. Però sempre seguiran sonant en cases petites i modestes habitades per persones petites de grans i obertes orelles, necessitades d'honestedat, sinceritat i passió per la creació.

Potser és possible soterrar les creacions massa incòmodes, però de cap manera fer-les callar. Sempre quedarà mun filet de veu que dirà amb seguretat: ei, aquí.

bloodhoung algo...xD

2006-07-17T11:26:00.000-07:00

no és un gran grup, són potser el primer momentazo de l'estètica actgual de l'mtv, cosa que no diu res a vor seu...però aquest clip és genial, a més fan pillar francesos!visca el videoclip!

VISCA EL CLIP 3

2006-07-14T10:05:00.000-07:00

RADIOHEAD --- PARANOID ANDROID

REFUSED --- NEW NOISE

2006-07-07T02:50:00.000-07:00

VISCA EL VIDEOCLIP vol. 2

Bonic videoclip que ens representa com sonaría la revolució. Quina gran cançò, quin gran disc, quin gran grup, quina gran música, quina gran actiutud, quin gran clip. Qué gran!

Paraules inspiradores de Nietzche a mitja nit

2006-07-06T15:51:00.000-07:00

[...] Una singular ofuscación de la capacidad de juzgar; una mal disimulada manía por deleitarse y por divertirse a cualquier precio; prevenciones eruditas, presunción e histrionismo con la seriedad del arte por parte de los ejecutantes; brutal avidez de lucro por parte de los empresarios; superficialidad y aturdimiento de una sociedad que sólo piensa en el pueblo en cuanto le es útil o le resulta peligroso y que asiste al teatro y a los conciertos sin acordarse jamás de sus obligaciones - todo esto en conjunto constituye la enrarecida y perniciosa atmósfera de nuestras actuales circunstancias artísticas: pero una vez se está tan acostumbrado a la misma como lo están aquellos de nosotros que han tenido una formación, entonces bien llega uno a figurarse que ese aire es necesarioo para su salud y se encuentra mal si, por cualquier obligación, ha de prescindir de ella por un tiempo. En efecto, solamente se dispone de un único medio para convencerse con rapidez de lo vulgares, de lo excepcional e inextricablemente vulgares que son nuestras instituciones teatrales: ¡basta con compararlas con la antigua realidad del teatro griego! En el supuesto de que no supiéramos nada de los griegos, entonces quizá no hubiera forma de encontrarles deficiencias a nuestras circunstancias, y se tendrían por quimeras de gente que vive en la luna objeciones tales como las que Wagner ha sido el primero en hacer en gran estilo. Quizá se diría que, tal y como ahora son los seres humanos - ¡y jamás han sido diferentes! - , les basta y les conviene un arte semejante. Pero es bien cierto que los humanos sí que han sido diferentes, e incluso ahora hay personas a las que no les bastan las instituciones actualmente existentes - y eso es precisamente lo que el hecho de Bayreuth demuestra. En Bayreuth encontraréis espectadores preparados y consagrados, la profunda emoción de personas que se hallan en el punto álgido de su felicidad y que sienten precisamente entonces que todo su ser se ha concentrado para dejarse fortalecer y obtener así una voluntad más amplia y más elevada; en Bayreuth encontraréis el más abnegado sacrificio de los artistas y el espectáculo de los espectáculos, el victorioso creador de una obra que es la síntesis misma de una plétora de acciones artísticas victoriosas.

¿No parece casi como un hechizo que se pueda encontrar en el presente un fenómeno semejante? Aquellos a quienes les está permitido colaborar y coparticipar en Bayreuth ¿no han de estar ya transformados y renovados para que les sea posible producir también una transformación y renovación en otros ámbitos de la vida a partir de ese momento? ¿No se ha encontrado un puerto tras la desoladora vastedad del mar? ¿No hay en ese lugar una bonanza que se extiende sobre el agua?- Quien desde la profundidas y soledad del estado de ánimo que en Bayreuth imperan retorna a las totalmente diferentes llanuras y tierras bajas de la vida, ¿no se ha de preguntar incesantemente, como Isolda: "¿cómo lo pude soportar? ¿Cómo lo soporto todavía?" Y si no resiste ocultar en él con egísmo su dicha y su desdicha, aprovechará de ahora en adelante cada oportunidad para dar testimonio en sus acciones. Preguntará: ¿En qué lugar se hallan los que sufren por las instituciones actuales? ¿Dónde están nuestros aliados naturales en cuya compañía podamos luchar contra la pujante y represora proliferación del actual concepto de buena formación? Pues por ahora - ¡por ahora!- tan sólo tenemos un único enemigo, sa saver, esas "personas formadas" para quienes la palabra "Bayreuth" significa una de sus más aplastantes derrotas.

[...] Para nosotros Bayreuth significa la consagración matutina en la jornada de lucha. No se podría ser más injusto con nosotros si se supusiera que lo único que nos importa es el arte: como si se lo hubiera de tener por un remedio y un narcótico con el cual se pudiera uno librar de todos los demás estados miserables. En la imagen de esa obra de arte trágica de Bayreuth nosotros vemos precisamente la lucha de los individuos contra todo lo que se les enfrenta como necesidad aparentemente invencible, contra el poder, la ley, la tradición, los pactos y las completas clasificaciones de las cosas [...]

F. Nietzche

Richard Wagner en Bayreuth (Consideraciones Intempestivas. Cuarto Volumen)

Edició de Joan B. Llinares

YO LA TENGO--SUGARCUBE-- Aut. PHIL MORRISON

2006-07-06T10:08:00.000-07:00

Em disposoa inaugurar la secció VISCA EL VIDEOCLIP! avui mateix amb un clip dels YO LA TENGO, veterà grup nord-americà que segur tots coneixereu encara que sigui de referència.

Per als que sempre ens ha fet una especial gràcia tota la parefernàlia del heavy dels 80, i no només això, sinó la moguda de pose de la rockstar de tota la vida, aquest clip són 4 minuts de bona i sana diversió. És una bona parodia del rock orientat a negoci i espectacele autocomplaent de "l'artista". A mi em va fer riure molt. Espero que agradi!

VISCA EL VIDEOCLIP

2006-07-06T10:00:00.000-07:00

EL DESCOBRIMENT DEL YOYTUBE M'HA OBLIGAT A INAUGURAR UNA NOVA SECCIÓ EN EL MEU NO INTERESANT BLOG. VIDEOCLIPS QUE M'HAN MARCAT. PER UNA RAÓ O ALTRE, SEMPRE M'HA AGRADAT MIRAR-ME L' MTV I ELS 40 PRINCIPALES EN BUSCA D'UNA PETITA OBRA D'ART .

GRUPS PETITS PERÒ INTERESSANTÍSIMS, GRUPS INMENSOS PERÒ VULGARS... ÉS IGUAL --- --- UN CLIP QUE M'AGRADA, M'AGRADA. I ÉS QUE NI HI HA DE MOLT BONS, DE MOLT DIVERTITS.

INTENTARÉ PENJAR REGULARMENT UN CLIP QUE D'AQUELLS QUE EM VAN IMPACTAR EN EL SEU MOMENT. US ASEGURO BONS DESCOBRIMENTS, INCREDULITATS I RIALLADES.

VISCA EL VIDEOCLIP

NEU! VIDEO NEN

2006-07-04T03:37:00.000-07:00

La cançó és Hallogallo, primer tema de NEU! 1972. Aquest vídeo és increible, brillant. Si més envall del bloc es comentava que la música de NEU! era brutalment nova, i aquesta sensació és impagable per l'oient, què me'n dieu de la sensació tan NEU! que viu el nano amb les bombolles de sabó? Jo m'hi reconec en el nano, en el moment d'escoltar per primera vegada NEU!

UNA SENSACIÓ NEU!